Meritxell, com les ales d'un ocell

Bona festa de Meritxell, ens deia al seu article la Denisa Font. Bona festa de Meritxell, encara diem avui! Ahir, també, en el discurs de Meritxell, el síndic Carles Enseñat parlava de “la voluntat genuïna” del poble andorrà “de dotar-se de les millors eines possibles per gestionar els reptes que com a societat i com a país vam tenir, tenim i tindrem”. I ho feia expressament des de la sala del Consell General del Santuari de Meritxell, com a inici de la commemoració, aquest 2023, dels 150 anys de la proclamació, a iniciativa del Consell General, de la Mare de Déu de Meritxell com a patrona oficial de les Valls d’Andorra. Afegia el síndic general: “Andorra està feta d’equilibris fràgils, i per tant, els matisos, els detall i les precisions, són molt importants. Entendre aquests matisos és una de les maneres, no solament l’única, de comprendre les singularitats institucionals i identitàries que ens diferencien com a poble. Ja que sense valors, sense passat, sense memòria de la història, no podem predir el futur i per tant no podem dirigir els passos del nostre present.” Aquesta referència a la ja molt llarga de segles “voluntat genuïna”, voluntat política, voluntat comuna, expressada el dia de la festa Nacional d’Andorra, no està pas renyida amb la també secular empremta religiosa, significada en la Mare de Déu de Meritxell com a patrona de tot el poble andorrà. Ho deia molt ben dit el síndic Enseñat: “No és una contradicció el fet que la festa de Meritxell, d’arrels i significat clarament religiós, sigui el dia nacional d’un país aconfessional. Per a moltes persones del nostre país la festa de Meritxell té un significat sacre, és a dir, religiós, però més enllà d’això, allò que ens uneix a tots, per damunt de qualsevol creença, és el caràcter sagrat de la festa. El valor sagrat de les institucions i la tradició sacra, és donen la mà el dia de Meritxell”.

Feia goig ahir la celebració de la missa a Meritxell. Mossèn Ramon estava content i les veus dolces del cor i les notes de l’orgue ofrenat i estrenat lluïen a la llum de migdia. Com lluïa la senzillesa fraternal del cardenal Pietro Parolin, secretari d’Estat de la Santa Seu, vingut expressament com a representant del Papa Francesc per a la celebració dels 150 anys del patronatge de la Mare de Déu de Meritxell, acompanyat per l’arquebisbe-bisbe d’Urgell i Copríncep espiscopal, Joan-Enric Vives i els rectors de les parròquies andorranes. En l’aire es vivia el respecte per aquell sentit sagrat de la festa de Meritxell de què parlava el síndic general i els representants polítics i el poble assistent hi eren presents, fent evident la maduresa política i social de la societat andorrana. En el mateix indret on tantes generacions d’andorrans han acudit en aplec sentit i estimat, ahir a Meritxell revivia el sentiment, la fe, la recordança cap a les persones estimades que ja no hi són. En íntima vivència, de caire personal, però també com a vivència col·lectiva, de país.

Dijous al vespre sortien a corrua feta molts cotxes d’Andorra cap als esbarjos habituals d’un cap de setmana, aprofitant el “pont de Meritxell”. És habitual, passa cada any i no per això la festa de Meritxell deixa de tenir la seva solemnitat. Probablement des de la llunyania, alguns hi pensaran o fins i tot seguiran per televisió els actes. Altres potser ni saben que allà dalt a Meritxell, que allà dalt a Andorra és la festa nacional, que la festa de Meritxell és la festa més sagrada d’Andorra. Què hi farem. Potser recordar, –amb uns versos que són per llegir a poc a poc, com s’ha de fer quan es gira la mirada al passat– que el present és fet gràcies a l’esforç, als treballs, a les il·lusions, a les alegries i als coratges de qui, amb voluntat i determinació, van obrir traça, van marcar camí. En el cas de Meritxell, és el respecte i estimació a la casa de la Mare de Déu, al santuari. Josep Sebastià Pons (Illa del Riberal, 1886-1962), l’any 1950, al llibre Conversa, va brodar amb “brisa de somni” el sentit d’oratoris i santuaris, acollidors i oberts, com Meritxell, com les ales d’un ocell: “Ve del passat una brisa de somni:/ la fe passada empara el temps present./ Els sants damunt dels morts porten la palma/ arquejada a l’espatlla dolçament./ I en la foscor daurada del retaule/ van fent camí, la crossa cap al cel./ Encara més els sants de cada dia,/ els sants humils de nostre pobra gent./ Els que han donat un nom a les fillades/ i que sempre airejaven el froment.../ i que els fusters tallaven dins la fusta/ amb un amor devot i pacient./ Encara hom veu la pau dels oratoris/ i la llosa recorda el sant absent./ Escampats a migjorn i tramuntana,/ finestra de llevant i de ponent./ Vetllaven sobre el toc de les campanes,/ repetint la mesura igual del temps,/ amb una creu de ferro afilorada,/ oberta com les ales d’un ocell.”