Retorn

La diada nacional de la patrona ja no acostuma –acostumava- a tenir la trascendència política d’abans, però continua marcant –com el dia onze al Principat del sud l’inici d‘un nou curs, temprada o any útl.

Al voltant de la data el que han revifat són els debats, opinions i fins i tot demandes sobre la llengua nacional. Especialment cridaner el text a la xarxa de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, de retorn al poble després d’haver-nos visitat. Destacava que a l’hotel el “super” i el bar la van rebre parlant-li en castellà o concloïa: “No sé si havia estat a Andorra o a Colómbia”- Que la senyora Orriols sigui del partit Aliança Catalana pot tenir la importància que cada lector/a li vulgui donar.

Més propera i influent era una de les escasses manifestacions polítiques públiques del representant permanent del copríncep francès, Pascal Escande , que es jubila. Molts el trobaran (el trobrem) a faltar als actes públics on acostumava a assistir. Deia Pascal que dubta sobre la viabilitat jurídica d’exigir un nivell elemental de coneixement i ús del català per obtenir el permís de residència . I probablement l’encerta en referència a la primer de les autoritzacions.

Tanmateix semblaria oportuna l’exigència a partir d’un renovació determinada del document. Especialment a partir de la concedida per deu anys, o indefinida, que en altres temps es deia “privilegiada”. La presentació del títol acadèmic A1, o fins i tot A2, alliberaria afectat i administració d’una prova semblant a la “d’assimilació”, però exclusivament lingüística, a la manera de la que cal superar per obtenir la nacionalitat; en definitiva, simplificaria el tràmit.

Caldrà estudiar bé l’abast i la concreció de la mesura, que d’altra banda sembla oportuna, abans de redactar, aprovar i portar a la pràctica l nova llei anunciada i, encara més, la concreció en reglament.

En contrast amb l’anunci institucional i el retret caricaturesc de l’alcaldessa de Ripoll, l’anomenada Plataforma cívica catalana (entre d’altres raons, perquè es pugui llegir amb fonètica català com espanyola) es despenjava demanant al Govern –el nostre- que declari cooficial l’espanyol o català. en la doble denominació explícita que recull la seva Constitució. Ja se sap: “contra el vici de demanar”...

Posats a fer, podrien solicitar el mateix, per als seus respectius idiomes, francesos i portuguesos, en funció dels tractats especials, bilaterals i trilaterals, actualment en vigor.

Sense pecar d’immobilisme, hi ha normes i situacions que més val no tocar, en virtut de la dita; perquè no sigui pitjor el remei que la malaltia. I questa podria ser la resposta, si cal refrendada per la ciutadania, a la nova proposta, que segons s’anunciava, hauria portat el Secretari d’Estat de la Santa Seu per al futur del bisbat... i del Coprincipat.

El gran avantatge de l’actual sistema “asimètric” és que impedeix a la pràctica una annexió del nostre Estat a un dels dos veïns, o que es reparteixin els territoris, com alguna vegada va preveure en les seves premonicions més pessimistes l’excap de Govern Òscar Ribas.

Els qui hi creguin faran bé en demanar a la Verge de Meritxell que faci el miracle i el cap de la seva diplomàcia convenci el Sant Pare que ens deixi la Constitució en pau, per cent-cinquanta anys més o, com a mínim, fins que l’aixopluc vaticà hagi estat substituït pel seglar de la Unió Europea, i sense data de caducitat.