En català, si us plau

A quasi ningú li agrada que el manin. Crec que aquesta és una premissa universal. No ens agrada que ens manin els pares, més endavant els amics, la parella i després els fills. La gent prefereix manar que ser manada. Cosa curiosa: som una espècie d’animalets que volem ser lliures, però qualsevol impediment a aquest principi provoca reaccions curioses.

A les feines i d’altres llocs jeràrquics hi ha moltes maneres de manar. Hi ha gent que mana amb correcció i respecte. Cap problema. És evident que en el món ens trobem infinitat de temes que altra gent coneix millor que nosaltres i sembla clar que si volem aprendre hem d’escoltar i fer el que ens diguin.

A part: escoltar sempre va bé i és més difícil del que sembla. Però a l’hora de manar hi ha moltes maneres de fer-ho, i quan el to és coercitiu o les lleis són obligatòries sobre accions que potser no haurien de ser-ho, la rebel·lió és màxima.

Mirin, per exemple, una simple discussió amb un agent del trànsit sobre qualsevol infracció… ell sempre guanya, i si s’equivoca o es dona un abús de poder et fa molta ràbia. Qui té el poder, de vegades n’abusa, potser sense adonar-se.

Sobre la polèmica de la llei de l’ús del català a Andorra, per a la gent que vingui a treballar al país, a mi em sembla que passa una mica el mateix.

Hi ha moltes opinions diferents. Sobre el nivell que es demana, si és fàcil o no, per què haurà de ser obligatori.

No sé si s’han fet estudis, probablement sí, però fins on conec (que no és gaire, confesso la meva ignorància) em pregunto si no seria molt més efectiu informar, sense obligar, fer prendre part activa els propietaris de negocis i establiments, així com els treballadors estrangers que venen al país, de la conveniència d’aprendre i parlar en català.

En definitiva, suggerir, informar, donar facilitats i, fins i tot, incentivar econòmicament l’ús de la llengua.

Sempre que viatjo intento aprendre algunes paraules de l’idioma del país. Ningú m’obliga a res. Si fos estranger i anés a parar a Andorra per guanyar-me la vida, preferiria mil vegades que m’ho posessin fàcil, que posessin al meu abast instruments per aprendre el català, tant des de l’administració, com des de l’àmbit privat, però sense obligar-me.

S’aconseguiria millorar la nova llei? Ho desconec, però sempre he estat partidari de fer les coses perquè m’interessen, no per imposició.