Sí, però no al meu jardí!

A mitjan anys 70, veïns de les ciutats de Seabrook (New Hampshire) i de Midland (Michigan) van començar a utilitzar la frase Yes, but not in my backyard! (NIMBY); és a dir, Sí, però no al meu jardí! Va ser quan va començar la construcció de centrals nuclears pròximes als seus habitatges, expressant d’aquesta manera la seva oposició al fet que aquestes infraestructures energètiques els poguessin afectar negativament, tant en la seva qualitat de vida com en el fet que poguessin fer caure el valor de les seves llars. Els veïns no s’oposaven a la mateixa construcció de les centrals, ja que els assegurava el subministrament elèctric i a més a un preu més barat, sinó que lògicament es queixaven del fet que es construïssin prop dels seus domicilis.

Al llarg de les últimes dècades aquesta expressió s’ha anat repetint per part de comunitats veïnals, quan les administracions públiques planificaven la construcció d’instal·lacions o centres socials dirigits a persones en situació d’exclusió social, drogodependents, centres per a immigrants o albergs per a persones sense llar. Instal·lacions necessàries i que tothom està a favor que es facin, però que pràcticament ningú vol que siguin pròximes a les seves cases.

Avui dia, aquesta actitud associada a la poca empatia o absència de consciència social la podem assimilar al desenvolupament sostenible, en el qual tots volem viure en un món menys contaminat, amb més biodiversitat i amb energies netes, però que en la pràctica ens costa molt posar un granet de sorra i no assumim la nostra responsabilitat individual per frenar les conseqüències negatives del canvi climàtic. Ras i curt: en molts casos no estem disposats a modificar els nostres hàbits quotidians per contribuir en la millora del planeta i, constantment, busquem excuses o carreguem la responsabilitat a les administracions públiques, eludint així l’impacte de les nostres accions i decisions diàries.

Aquests dies, que se celebra a escala mundial la Setmana de la Mobilitat Sostenible, també ho veiem. Tots desitgem reduir els impactes negatius dels vehicles de combustió, com les congestions de trànsit, els efectes de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle o els problemes de salut relacionats amb la qualitat de l’aire.

Constantment ens queixem del temps que perdem en els embussos, que cada vegada costa més trobar aparcament, que el cost del combustible o dels aparcaments no para de pujar; però, no obstant això, ens costa renunciar al nostre vehicle privat de combustió en favor de realitzar el desplaçament en un mitjà de transport alternatiu més sostenible.

Els objectius de reducció de les emissions globals per a 2030 i d’aconseguir les zero emissions netes al 2050, establerts a l’Acord de París i que Andorra ha ratificat com a estat membre de Nacions Unides són imprescindibles per mantenir l’escalfament global per sota d’1,5 °C. La mobilitat i el transport juguen un paper crucial en les emissions, en concret a Andorra representen un 57% de les emissions globals de CO2. De manera que és un sector clau a l’hora de prendre mesures.

Des del Govern d’Andorra s’està treballant per reduir les emissions i existeix una estratègia nacional de mobilitat, arran de l’aprovació de la Llei de Transició Energètica i Canvi Climàtic LITECC, així com les resolucions del Consell General en aquest sentit. En els últims anys s’han consignat partides pressupostàries per fomentar l’ús de mitjans de transport més eficients, com el Pla Engega, i també la gratuïtat del transport públic nacional, així com l’obligatorietat que les empreses i administracions públiques de més de 100 treballadors disposin d’un Pla de Mobilitat Sostenible per al Personal i un Pla de Seguiment d’aquest.

Totes aquestes mesures contribueixen a posar de manifest la importància de realitzar una mobilitat més sostenible i posar solucions a l’abast de la ciutadania. No obstant això, cal posar en relleu la nostra responsabilitat individual i el paper que juguem en la societat, ja que en últim terme som nosaltres els que ens desplacem en el dia a dia. En comptades ocasions es parla que, per aconseguir els objectius, és imprescindible renunciar al vehicle privat i a la consegüent pèrdua de comoditat, autonomia i llibertat en els nostres desplaçaments. Estem disposats a modificar els nostres hàbits quotidians i assumir la nostra responsabilitat com a ciutadans o continuarem utilitzant la frase Sí, però no al meu jardí?

*José Gismero, Enginyer i cap de projectes de BMS Consultoria Estratègica