I si la cadira parlés!

Avui tenim dos pianistes llegendaris i alhoragrans comunicadors, devots tots dos de Richard Wagner: Glenn Gould, quemoriria fa 41 anys a Toronto, iSviatoslav Richter, queens deixavaen fa 26 a Moscou.

El 4 d’octubre de 1982 moriria Glenn Gould, aquellinconfusible i gens convencional pianista emparentat amb Edward Grieg que posaria cap per avalldogmes musicals retirant-se dels escenaris als 32 anys per dedicar-se exclusivament a gravar discos i vídeos.Per aquesta raó jo no volia escriure un article convencional, sinó quelcom més original i singular, atès el tarannà aparentmentestrafolari de Gould,un esbojarrat provocadorsempre encantadori sorprenent amb altes dosis de saviesa, imaginació i creativitat; allò que, senzillament, en diem genialitat.

I per ser un pèl surrealista, el quem’hauria agradat per sobre de tot és fer parlar la cadiraque utilitzava Glenn Gould en els seus recitalsi enregistraments i que duia sempre a sobre com les claus de casa.I és que arran de patir un accidentquan erajovenet, optaria per tocar amb un seient amb respatllermés baix del normalper poder tenir els ullsal nivelldel teclat.Aquesta cadira, avuiexposada a laBiblioteca Nacional del Canadà,ens revelaria, ben segur, moltes curiositats del seu usuari.

Llegint el llibre de Bruno MonsaingeonNo, no soc un excèntric, sobre el peculiar pianista, vaig tenir la sensació que Gould era un paio curiós i extravagant, però gens fantasma com m’havien fet creure alguns. I qui ho sabia molt bé era Leonard Bernstein, que un dia, de pas per Toronto,va trucar a Glenn per saludar-lo i fer un cafè plegats. Primera: Gould no el va deixar pujar a casatot dient-li que baixaria ell i que agafarien el cotxe. Era ple estiu i feia molta calor; Glenn va sortir de casaamb abric, bufanda i guants, i justentrar al vehicleva engegar la calefacció. Total, Bernstein va dir que mai més tornaria a trucar-lo. I, segona, el dia 6 d’abril de 1962 al Carnegie Hall, ambdós interpretaven elConcert per a piano número 1 de Brahms amb l’Orquestra Filharmònica de Nova York. Abans d’arrencar la primera nota Bernstein va adreçar-se al públic tot dient: “No tinguin por, el senyor Gould és aquí i sortirà en un moment.” I afegia:“Però no em faig responsable de la versió que vostès escoltaran tot seguit.” No hi cal afegir res més!

Per una altra banda, l’any 1957Sviatoslav Richter renunciaria a tocar les Variacions Goldberg després d’escoltar-les interpretades perGlenn Gould a Moscou. Richter deia que el canadenc ja ho havia dit tot. D’altra banda,Gould es reconciliaria amb Franz Schubert gràcies al recital que Richter va fer a Toronto tocant sonates del compositor austríac. I és que Gould tenia fins aquell moment molts prejudicis sobre els clàssics i els romàntics; ellvenerava Arnold Schoenberg i el dodecafonisme, però també Orlando Gibbons i William Byrd, del Renaixement anglès.

Però Gould no tan sols era un pianista fora de sèrie, sinóun pensador i a la vegada un brillant compositor d’obra pròpia i autor d’extraordinàriestranscripcions per a piano, entre d’altres de Wagner i Strauss. També autor de llibres, presentador de programes de ràdio i televisió, en què sovint es disfressava i entrevistava personatges curiosos. Trobo al·lucinant aquella “Glenn Gould entrevista Glenn Gould per parlar de Glenn Gould”.Però, ves per on, la popularitat li va arribar pels enregistraments de l’obra per a teclat de Johann Sebastian Bach on se’l sent fins i tot cantussejar certs passatges, i si veieu els seus vídeos observareuque acostuma a marcar el tempo o a dirigir-se ell mateixquan té una mà lliure. I a sobre declarava: “La tècnica del piano és molt senzilla, només calen anys per dominar-la.”

Per la seva banda, l’humil Sviatoslav Richter, en la darrera entrevista que va concedir també a Monsaingeon, confessava que ell, quan escoltava les seves pròpies gravacions discogràfiques, no s’agradava; no m’estranya: és el que solen fer els més grans artistes: estar permanentment insatisfets de si mateixos.