Picasso al Pas dels Gosolans

“Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc.” Ni una sobtada indisposició física ni cap brot de tifus entre la gent de Gósol que els fes entrar en pànic escènic. Si Pablo Ruiz Picasso i Amelie Lang, nom de pila (Fernande Olivier, triat per ella per així anomenar-se a la selva humana), van partir de Gósol cap a París, va ser per aquell pur instint natural que portem a dins, pel rellotge biològic que ens fa saber, sense necessitat de mirar les busques ni sentir cap alarma digital, que és arribada l’hora de girar cua, de marxar. Això ho experimentem amb una perfecció sensorial gairebé salutífera, és a dir, que ens fa notar placidesa de lloc i d’esperit, quan anem a voltar per fora, en anar a collir bolets sense pressa o, quan en aquell passejar de capvespre íntim i sentit, hi ha el moment màgic de dir: tornem. El Picasso i la Fernande el van tenir també a fl or de pell, l’impuls del rellotge biològic, perquè els matins i les tardes de Gósol ja entrat l’agost ja no eren les hores clares dels despertars del juliol de la Fernande anant a la font gairebé nua a fer-se la toaleta, un acte esperat per més d’un parell d’ulls espiant-la cada matí, acte que ella sabia volgudament provocador, més quan Picasso encara era al llit rumrumejant i acabant de somiar els pollegons de Pedraforca tocats amb barretina musca. I si els matins d’agost refrescaven, les tardes i els capvespres encara ho feien més. En les tan agradables anades a la font de Torrentsenta tastant mores pel camí, amb berenar previ al Molí de Gósol algun dia, en ser agost ja notaven en l’aire, en començar a caure el sol, aquell rellent inesperat –fet d’humitat arrapadora– que et fa sentir incòmode quan vas prim de roba. Així que, abans del que tenien pensat, perquè hi volien estar fi ns a primers de setembre, van decidir escurçar la seva estada estiuenca a Gósol, que s’acostava ja a la vuitantena de dies, i decidir anar cap a París. El 15 d’agost de 1906, doncs, a punta de dia, Picasso i la Fernande s’acomiadaven de la bona gent de Cal Tampanada, on havien sojornat durant la seva estada a Gósol. “Apa, marxem”, digué ell, mentre la Fernande, aquell dia sense la toaleta completa, es mullava a la font el tupè, aquella vistosa mata de cabells, “de cap de marrà”, malnom que li havien tret la canalla del poble. “Apa, marxem”, tornava a dir Picasso, mentre mirava amb aquells seus ulls encesos els rostres gosolans que s’enduia per sempre més al seu cor. El darrer “apa, marxem”, va anar seguit d’un “que per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc”, dit en veu més alta i ressaltant la rima. I així van sortir de Gósol, muntats en dos matxos que els portarien fins a Bellver de Cerdanya. En els dos mundos i tres maletes que eren el seu bagatge, marxaven, més ben dit, s’enduien de Gósol, obrades allà o portades ja quan hi van arribar a fi nal de maig, 302 creacions, obres d’art: vint olis, trenta-tres guaches i tot un nombrós seguit d’aquarel·les, dibuixos fets a llapis o a tinta i les dues peces que tant agraden a l’Antoni Ubach: dos talles de boix amb indubtable mà d’un pastor de Gósol i de Picasso a la vegada, és a dir, una talla feta a dues mans. La del pastor, evidentment, anterior, i qui sap si tallada davant de Picasso com a mostra de com s’havia d’oscar el boix. Me’ls imagino el dos a l’ombra, migdia plàcid, ajaguts de costat a mitja coma de Cerneres, amorriada la ramada, donant forma humana al bastó-tòtem, fent-hi sortir Picasso les faccions de la Fernande, allargant-les, ulls oblics, de mare de Déu romànica. En ser a les envistes del Pas dels Gosolans, ja superada la rosta i pelada costa de serra Pedregosa (per on Verdaguer havia fet camí de baixada l’estiu de 1883, queixant-se ja de veure tantes soques de gegantins pins negres tallats), veient-se cimals, amb la coma dels Cortils enfonsada a esquerra (indret que tant agradava a mossèn Ramon de Gósol; dijous vinent farà quatre anys que ens va deixar), avançant pel planell herbat, el traginer va deixar el fressat camí per anar a abeurar les muntures i també refrescar-se ells a font Tordera, que queda a la dreta, a cosa de 300 passos. Picasso ja hauria dinat allà, més que per la gana, pel deler de tastar la tupina que a Cal Tampanada els havien omplert curulla fi ns dalt del guisat de botifarra i cansalada amb rovellons, els primerencs d’aquell any, sobrer del sopar de comiat del dia abans. El traginer, però, li digué que dinarien al mateix Pas dels Gosolans, asseguts en aquella miranda esplèndida que porta la vista per sobre boscúries, “lo regatell del Segre” i la “joliua Cerdanya”. En no-res hi foren i allí fou on Picasso va començar, només començar, a veure en la Fernande més un fre que un estímul. I fou quan el traginer, a petició de Picasso, començà un recitat de noms de les serres de l’altre costat de vall. Allà a la llunyania hi eren i Picasso escoltava embadalit per la sonoritat i netedat de noms i fesomies: “Monturull, la Pera, la Tosa Plana, al peu les Pollineres...” En sentir les Pollineres, Picasso mirà la Fernande i li digué: “Guillaume Apollinaire fet forêt et roches et ciels.” Ella, com si sentís ploure. Aquell desencís va ser el començament de la retirada de Picasso de la vora de Fernande, que seria completada quatre anys més tard. “Què vol dir Pollineres?”, li preguntà Picasso al traginer: “Allà on pollinen les eugues, allà on tenen els pollins.” I aquell memorable dinar, entre quarts de dotze i quarts d’una del 15 d’agost de 1906 al Pas dels Gosolans, va ser un anar fent cullerades de la tupina i noms de cims i fondals compartits entre Cerdanya i Andorra i també noms d’animals. Allí li quedà clar a Picasso que anaven muntats en matxo, i que les someres del “pla de les Someres, més per damunt i enllà de les Pollineres”, eren burres i així tota l’estona sense parar. Abans de començar la baixada fent ziga-zaga rocallosa i blanca fi ns a Prat d’Aguiló, Picasso, desembolicant del mocador de farcell el tros de boix que no tenia el cap de la Fernande tallat, el va agafar i alçant-lo enlaire amb la mà dreta el va mostrar fent arc en tot el panorama, en ofrena, com si fos el barret d’un torero que el brinda a la plaça. “Apa, cap a París”, digué en acabar tan airós ritual. Arribaven a Bellver a les sis de la tarda, fatigats i amb els peus escaldats. En veure Picasso Josep Maria Junoy, que els esperava amb cotxe de cavalls, es van fondre en abraçada i li va dir a cau d’orella: “He visto, jo, Fernande no, Apollinaire a la muntanya... Una altra Eva arribarà...” I en efecte li arribaria el 1911 Eva Gouel, Marcelle Humbert, amb qui la vida se li omplí d’angles i cantoneres de bon girar. Amb el seu bon amic Junoy, de Barcelona, però que tenia arrels i niu a Cerdanya, encara van anar a raure a la torre Junoy de Queixans, amb costellada per sopar i altre cop rovellons, ara a la llosa, que el mateix Junoy havia trobat aquell dia de bon matí, a les alçades del Pla de les Forques, mentre Picasso i la Fernande passaven la serra de Cadí. Aquells rovellons serenys de mida mitjana on s’hi fon, sobre la llosa calenta, l’all i el julivert.