Llop

Amb la nova llei de la llengua augmenta, es duplica i més, el nombre de persones que s’apunten als cursos oficials i gratuïts de català. La ministra Mònica Bonell va explicar en conferència de premsa que hi ha una llista d’espera de set-cents sol·licitants, per a una disponibilitat de sis-centes places, ja cobertes. En cursos anteriors hi havia també aquestes llistes, però eren més aviat petites.

No sembla gaire agosarat relacionar aquest interès disparat amb la nova llei de la llengua, que exigeix diversos nivells de coneixement per a les renovacions successives dels permisos de treball. D’altra banda, també hi deu influir que arriba a multiplicar per vint les multes màximes previstes, ni més ni menys que fins a seixanta mil euros.

És clar que la mateixa ministra afegia la seva falta –i del departament– de voluntat sancionadora. Per dir-ho potser amb més claredat, no voldria, ni ella de la resta del seu equip, haver de castigar els possibles –potser previsibles– incompliments amb tanta duresa, tot i que els subjectes de les penalitzacions serien, únicament i indirectes, els empresaris.

Entre la inexistència, o la falta d’aplicació de la normativa precedent, i el rigor amb el qual amenaça la d’ara hi ha tot un abisme. Tot i que s’afegeix que la vigilància del compliment no serà ni molt menys inquisitorial. Calia arribar fins a aquestes quantitats per aconseguir un ús normalitzat de la llengua oficial? O, com deia aquell governant espanyol, “per fer normal al carrer el que ja ho és a la llei”?

Sense dubte en les opinions es complirà la dita de “tants caps, tants barrets”. Però potser partim de dues evidències: que cal millorar l’estat social de l’idioma únic i que aquest objectiu s’acostuma a apropar més a la consecució amb convenciment que amb força, per demostració d’utilitat social que amb multes.

D’entrada, semblaria evident l’efecte indirecte del nou marc legal, com diverses mesures per ampliar les facilitats d’accés: creació d’un nou centre a Sant Julià, recordatori del funcionament dels centres d’autoaprenentatge i avaluació de l’ampliació de professorat per abastar la demanda, que s’ha xifrat en quatre docents –només, la qual cosa no hauria de suposar greus problemes per als pressupostos generals.

Vet aquí com una llei –en un estat on són tan sobreabundats com sovint buides de compliment– sí que pot influir, fins i tot canviar, pràctiques i usos socials. Per molt que el text recorda aquell conte de Pere i el llop, amb la norma jurídica en el paper de la fera. Però l’animal, com el de l’Ovidi, no sembla tan ferotge, ni arribar afamat, ni maldar per queixalar la gent.

Tant de bo que, sense arribar la sang al riu, com s’acostuma a dir, aquest col·lectiu amb tantes peculiaritats –massa per a les que vol reconèixer la Unió Europea– vagi assolint els paràmetres del que es considera normalitat en l’entorn del Continent, començant per l’homogeneïtzació, la minoració de les diferències socials encara desmesurades i, també, tot i que no sembli tan transcendental per a la vida quotidiana de la ciutadania, el predomini en l’ús general de la parla pròpia, com el francès a França, i també l’espanyol, a Espanya i no aquí, si no ens ho demana un visitant amb fila evident de turista.