Irreductibles

Fa temps, molts anys que ho tenen tot controlat. L’esfera de poder és seva, dominen alguns organismes i pensen que així serà eternament. Pobrets aquests homes que estan sofrint un abús de poder per part d’unes noietes que juguen molt bé a futbol, però quasi no saben per on caminen! “No n’hi ha per a tant”, diuen… però, quina és la crua realitat?

La realitat és que, malauradament, encara avui en dia la vida de moltes dones és plena de discriminacions. Dones que han començat en qualsevol despatx amb la titulació d’altres companys mascles i han hagut d’aguantar la humiliació de qui mana i fer fotocòpies o anar a buscar el cafè. Noies joves que s’han trobat en un viatge de feina el director en calçotets a la porta de la seva habitació de l’hotel, o que els ha estampat una morrejada sense cap mena de preavís. “Pensava que ho volies, però tranquil·la, no passa res.”

Dones que han sofert humiliacions i que han estat maltractades psicològicament a tants estaments de la vida, a qui s’ha tractat malament –m’estalvio els adjectius vulgars i malsonants– tan sols perquè no han accedit a una relació que els impresentables de torn creien que els tocava perquè abans, a l’època de la barbàrie, sempre havia estat d’aquesta manera. I segueixen pensant que és el seu territori, que aquí no passa res. Dones que han aguantat el que és inaguantable i que han callat per no sofrir conseqüències en les seves vides empresarials i familiars. Dones que han d’escoltar de personatges de política desfasats que elles tan sols tenen temps per anar a la perruqueria.

Tot el que està passant després del Mundial de futbol que va guanyar la selecció femenina d’Espanya no és, ni ha estat mai, ni serà, una ximpleria. Amaga tota una història al darrere, una història encara de segles, d’elements primitius que s’han quedat enrere en l’evolució de l’espècie.

I no cal anar gaire més lluny. Les afectades no es queixen tan sols del que va passar a la fi nal. Es queixaven abans i s’han queixat ara. Que diguin el que volen, el que hi ha al darrere?

Segur que han de donar tantes explicacions, quan és tot un collectiu el que es rebel·la?

És així de trist, i resulta estrany que encara hi hagi homes que no vulgui veure-ho o es posin una bena als ulls.

“És que no n’hi havia per a tant”… Per a tant? Per a tant i per a molt més. I quan algunes esferes de poder són plenes de mascles que es creuen irreductibles, cal fer neteja. Perquè hi ha homes que, malauradament, segueixen encapsulats en un món primitiu i, el més trist de tot, és que s’hi senten còmodes i lliures de culpa.

A mi? A mi que m’han de fer?