'Elogi de la follia'

Erasme de Rotterdam (Rotterdam, 1469-Basilea, 1536), humanista, escriptor, llatinista i hel·lenista, renovador de l’Església, europeista convençut, fou un personatge clau en la gloriosa i complicada transició entre els segles XV i XVI. Encara avui es recorda amb admiració la solidesa de la seva cultura, el seu aperturisme i les seves brillants intuïcions, en una època convulsa marcada per l’aparició del luteranisme i les terribles guerres de religió que se’n derivaren.

Dues mostres de la seva trajectòria vital que ens poden sorprendre: va viatjar a Ferrara per conèixer personalment Lucrècia Borja, que aleshores gaudia d’una gran reputació pel bon govern com a duquessa de Ferrara, Mòdena i Reggio, una dama que la llegenda ha convertit en una de les dones més injuriades de la història universal, i es va atrevir a publicar l’explosiu Juli exclòs del cel a la mort del Papa Juli II (el de les diatribes amb Miquel Àngel a la Capella Sixtina) escandalitzat per l’extrema magnificència de la seva entrada triomfal a Bolonya.

Fou ordenat sacerdot l’any de gràcia de 1492. Matriculat el 1495 –i doctorat– a la prestigiosa Universitat de París, allà descobreix la devotio moderna. Viatger a Itàlia i a Anglaterra, lliga una gran amistat amb Thomas More, que el va introduir en una atraient síntesi de platonisme i cristianisme.

Erasme, d’esperit obert i renovador, advoca per un cristianisme interior contraposat a les pompes pròpies de l’època, i per una teologia inspirada directament en les Escriptures. No va poder evitar una discussió pública amb Luter. Publicà Del lliure albir, que fou contestat ben aviat pel fundador del protestantisme amb Del serf albir. Ell era contrari a la divisió de l’Església, però volia una Església dels pobres basada en el Nou Testament, que ell mateix havia traduït al grec i al llatí. Va gaudir d’un gran prestigi en vida: el Papa Pau III volia fer-lo cardenal, el cardenal Cisneros el nomenà conseller del jove Carles I i tots els països i les ciutats el convidaven a establir-s’hi.

Un home tan culte i tan sol·licitat ens obsequià amb una perla literària revestida d’ironia, però que conté una càrrega de profunditat contra els jerarques del seu temps: l’Elogi de la follia. La va escriure a casa de Thomas More. Se li va acudir la idea travessant els Alps i va enviar una carta al seu amic anglès: “Tal com no hi ha res de més frívol que parlar frívolament de les coses serioses, tampoc hi ha res de més divertit que fer broma sense deixar-ho entendre gaire.”

Parla amb facúndia la follia:

–“No em poso mai coloret ni simulo una cosa amb el rostre i n’amago una altra amb el cor. I arreu tinc un comportament tan característic que no poden dissimular-me ni els que s’atribueixen de totes passades el paper i el títol de savis i es passegen com unes mones amb vestits de porpra o com uns ases amb pell de lleó.”

–“Els servents de Follia: l’Amor propi, l’Adulació, l’Oblit, la Peresa, el Plaer, la Demència, la Mol·lície, el Festí i el Son Dormilega.”

–“Posseïm de Sòfocles un bellíssim elogi que ens dedica: ‘És en la inconsciència com es viu millor.’ No ho veieu com aquests homes tan sorruts que es dediquen a l’estudi de la filosofia, moltes vegades fins i tot abans de ser joves ja han envellit? Els meus necis, per contra, són grassonets i lluents, amb bona pelladura, tal com els porcs d’Acarnània.”

–“Deu immortal! Quins divorcis, o fins i tot quines coses pitjors que divorcis no s’esdevindrien arreu, si el tracte familiar de l’home i de la dona no fos sostingut i alimentat per l’adulació, el joguineig, l’afabilitat, l’engany, la dissimulació que sempre m’envolten!”

–“La guerra, no és el camp i la font de totes les accions famoses? Ara, hi ha res de més estúpid que emprendre una contesa en què totes dues parts sempre en surten perjudicades, que no pas afavorides? [...] Altrament, la brillant carrera de les armes és exercida per paràsits, alcavots, lladres, assassins, vilans, estúpids, endeutats, i per tota l’escòria dels mortals, no pas per les llumeneres de la filosofia.”

–“No ho veieu com, en tot el conjunt del regne animal, les espècies que més bé passen la vida són les que més pocs coneixements tenen i no segueixen cap altra guia que la de la Natura? Hi ha res de més feliç o de més admirable que les abelles? Els arquitectes, podrien igualar-les en la construcció d’edificis? Quin filòsof ha fundat una república semblant?”

–“Després de tot, què és la vida humana sinó una representació en què tothom actua amb una màscara i cadascú interpreta el paper corresponent fins que el director l’obliga a retirar-se del prosceni?”

A Elogi de la follia tots passen per l’adreçador: els gramàtics, els dialèctics, els poetes, els religiosos, els teòlegs... “Són una raça tan esquerpa i susceptible que em podrien atacar en corporació amb un sens fi de conclusions, tot exigint-me que em retractés i, si m’hi negava, declarar-me ‘heretge’: tal és el llamp de què se serveixen per esfereir els qui tenen malícia.” També hi surten retratats els monjos i el mateix Papa:

–“Llur afany no és assemblar-se a Crist, sinó diferenciar-se entre ells. Per això els fan tan feliços els sobrenoms: els uns s’agraden d’anomenar-se ‘franciscans’ i, entre ells, n’hi ha de ‘recoblates’, de ‘menors’, de ‘mínims’, de ‘bul·listes’. Després hi ha els ‘benedictins’, els ‘bernardins’, els ‘brigitins’, els ‘agustins’, els ‘guillimistes’, els ‘jacobins’; com si fos poca cosa el nom de cristians.”

–Igualment, els pontífexs, tan diligents a recollir diners, encarreguen les tasques massa apostòliques als bisbes, els bisbes als rectors, els rectors als vicaris, els vicaris als frares mendicants. I els darrers les tornen a confiar als qui xollen les ovelles.”

Finalitza Erasme l’Elogi, curiosa barreja de teologia paulina i sàtira romana –com algú ha descrit– amb dues citacions, una de Salomó: “Com més saviesa, més neguit, i com més ciència, més angoixa”, i l’altra de l’Eclesiastés: “El nombre dels insensats és infinit.” Un intel·lectual humanista de la seva talla va deixar una profunda traça en els seus contemporanis i en les successives generacions fins a constituir-se en corrent de pensament i d’actitud mental: l’erasmisme.

*Joan Ganyet, arquitecte