Envellir amb dignitat: un repte col·lectiu

Ser jove no és un mèrit, és un fet. Igual que ser alt o tenir els ulls marrons, es tracta d’una condició que ens ve donada, que no podem triar. A més, a diferència de la majoria dels trets físics, l’edat és una característica temporal, que canvia cada dia que passa. Els infants i els adolescents sovint s’alegren quan els posen més anys, mentre que la majoria d’adults ens sentim orgullosos quan ens en treuen, pensant que hem fet alguna cosa bona. El cas, però, és que fer-nos més joves és simplement impossible, i l’única opció que ens queda és mirar de fer tants anys com puguem i, sobretot, fer-los en les millors condicions que puguem.

Si bé treballar per aquest envelliment digne ja era un objectiu fa uns anys, actualment, amb una societat demogràficament envellida, on per cada 100 habitants menors de quinze anys n’hi ha 122 que superen els seixanta-cinc, preocupar-nos (i ocupar-nos) del tema s’ha convertit en una urgència col·lectiva. És evident, però, que no totes les persones grans gaudeixen de les mateixes condicions de salut ni, per tant, requereixen els mateixos tipus de serveis per envellir dignament. Per aquesta raó, les polítiques que hi van destinades haurien d’enfocar-se des d’un doble vessant i tenir en compte, de la mateixa manera que amb les actuacions dissenyades per a altres col·lectius, la diversitat pròpia de qualsevol societat.

Per una banda, tenim les persones que ja no poden dur a terme totes les activitats quotidianes de manera independent i requereixen un acompanyament extern. Per fer-hi front, des de Concòrdia treballarem per continuar potenciant el Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) perquè els usuaris puguin romandre a la llar i rebre-hi l’ajuda requerida. Quan això no sigui possible, però, caldrà que l’Administració els garanteixi una plaça en una residència amb un cost adequat als seus ingressos. I és que sigui amb l’assistència d’un cuidador a domicili o en un centre sociosanitari, les seves necessitats han de quedar cobertes independentment de la seva situació econòmica. I això no tan sols ho diu el sentit comú, sinó també la Declaració Universal dels Drets Humans, vigent al nostre país en aplicació de l’article 5 de la Constitució.

Per altra banda, gràcies als avenços mèdics, també tenim molta gent que, passats els setanta, vuitanta o noranta anys, encara gaudeix de molta autonomia i vitalitat. Com deia la Maria Àngels Aché el febrer de l’any passat, potser molts no tenen WhatsApp ni Instagram, però això no pot implicar reduir-los els seus drets. Per aquest motiu, resulta imprescindible que des de l’estat no s’abandoni o es deixi en un segon pla la modalitat presencial de la gestió dels tràmits, així com tampoc la difusió, a través dels canals més tradicionals i propers com les trucades, les cartes o la crida del servei de circulació, de tota mena d’informació (des dels talls d’aigua o les reunions de poble fins als actes festius o culturals, per citar només alguns exemples). Aquells que ho desitgin, a més, també han de poder tenir veu sobre les qüestions polítiques d’actualitat que els afecten com a ciutadans, i han de disposar d’estructures participatives variades que els permetin fer-ho de la manera que els sigui més convenient, tot respectant la diversitat de capacitats, interessos i estils de vida abans esmentada. Si com a societat no ho facilitem, no només impedirem l’exercici d’una ciutadania activa a un sector cada vegada més nombrós de la població, sinó que també, i més important encara, estarem perdent un actiu de potencial i experiència insubstituïbles.

Arribats aquí, i estretament relacionat amb aquest darrer punt, m’agradaria acabar amb un tipus d’atenció menys visible però no menys rellevant, no tan sols per al col·lectiu, sinó per al conjunt de la comunitat. Es tracta de la visió social de la gent gran, que en poc temps ha passat de ser considerada una font d’expertesa i saviesa, a qui les següents generacions recorrien a demanar consell amb respecte i admiració, a esdevenir, massa sovint, una opinió de poc valor, menys escoltada i més alliçonada del que convindria. Són (i serem tots, més aviat o més tard) grans, però l’edat no pot convertir ningú en ciutadà de segona o excusar el fet de dirigir-s’hi des del paternalisme o la infantilització. Sense les generacions de més edat, la resta no seríem aquí ni tindríem gran part del que tenim, per això no podem oblidar mai que hi estem en un deute personal i col·lectiu que, si bé potser no aconseguirem saldar mai del tot, hauríem de començar a retornar.

*Clara Grau, Vocal de Concòrdia