Dones, trastorns addictius i violència de gènere

Des de Projecte Vida, en col·laboració amb el ministeri d’Afers Socials, Joventut i Igualtat, que és l’estament que subvenciona els grups, el comú d’Escaldes, que cedeix el local, i una psicòloga experta en gènere, estem organitzant uns grups d’ajuda mútua per a dones víctimes de violència de gènere i addiccions.

Perquè et concedeixin una subvenció s’ha de preparar un projecte amb un marc teòric fonamentat que argumenti per què són necessaris aquests grups; per fer-ho, a Projecte Vida ens vam dedicar a investigar bastant sobre el tema, és cert que jo ja hi havia fet tres formacions de gènere i addiccions, i que un dels integrants de la junta directiva és expert en gènere, però calia unir els dos camps, addiccions i gènere.

Explicaré primer la meva experiència personal i després exposaré unes dades extretes del projecte presentat per a la subvenció, que em semblen especialment rellevants i importants per trencar amb el doble estigma que patim les dones amb trastorns addictius.

El meu primer dia en els grups terapèutics que organitzava l’UCA el 2018, en arribar a la reunió i veure que hi havia una altra dona, en vaig emocionar, no estava sola. En el meu imaginari i en l’imaginari col·lectiu, per dades que després exposaré, sembla que no hi ha dones amb trastorns addictius, jo mateixa, sent alcohòlica, pensava que a aquest grup només pertanyíem Chavela Vargas, Amy Winehouse i jo.

Sense conèixer-la de res, només per veure-la allí, em vaig sentir sostinguda, protegida. Cinc anys després som amigues. A mesura que anaven passant les setmanes, s’anaven afegint més dones, la relació era de més o menys deu homes per quatre dones. Totes les dones relataven abusos comesos per homes cap a elles i aquests relats s’explicaven en un entorn en el qual la majoria de les persones, inclòs el professional, eren homes, no em semblava just ni segur per a elles i tenint en compte que en aquell grup no hi havia cap agressor i que tots els companys masculins d’aquests grups són encantadors i encara amb molts continuo tenint relació. Per això vaig començar a pensar que eren necessaris els grups d’ajuda només per a dones.

Les dones enfronten desafiaments únics pel que fa als trastorns addictius. Aquestes diferències estan relacionades amb el gènere (diferències en l’entorn) (diferències basades en rols, creences i pràctiques culturalment definits).

A més d’estigmatitzar les persones amb problemes d’addicció, les dones amb trastorns addictius estem doblement estigmatitzades i invisibilitzades, ja que existeix una cultura patriarcal en la qual les dones hem de complir una sèrie de rols de gènere predeterminats com són la cura dels nens i dels ancians, les feines de la llar, etc., i l’addicció s’entén com una transgressió d’aquests rols.

La falta de perspectiva de gènere en l’abordament de les addiccions provoca que les dones acudeixin encara menys als diferents recursos i, si ho fan, abandonen abans que els homes. Les dones perceben que els programes no ofereixen serveis que responguin a les seves necessitats socials i personals. Destaquen la falta de serveis d’atenció als seus fills i filles (guarderies) mentre elles estan en tractament, així com l’orientació i formació sobre la criança i educació en la infància. Elles viuen amb les seves filles i fills i són les responsables de les seves cures sense cap mena de suport. Són la seva principal font de motivació per posar-se en tractament, però alhora la dificultat més gran per continuar. Els estils d’atenció i de teràpia no estan adaptats a les condicions i necessitats de les dones. La possibilitat d’una atenció individual continuada, així com els grups específics per a dones, gairebé no existeixen quan sembla que ofereixen millors resultats.

L’addicció i les violències en dones apareixen recurrentment assenyalades com una doble vulnerabilitat interrelacionada en tots dos sentits, tant d’antecedent com de conseqüència. Es va realitzar un estudi en sis països europeus (Alemanya, Àustria, Espanya, Itàlia, França i Portugal), i aquest estudi va ratificar que fins a un 80% de les dones que pateixen violència de gènere consumeixen tranquil·litzants i així comencen a desenvolupar l’addicció. El 70% de les dones que pateixen un trastorn per joc són víctimes de violència de gènere. També s’informava d’una vida de contínues violències de caràcter sexual o físic que van començar en la infància. És previsible i comprensible que l’addicció i les violències de gènere es retroalimentin fàcilment com a dinàmiques i sistemes de relacions en la vida de les dones. El maltractament entre la població de dones addictes adopta tints més tràgics, a causa de l’especial incidència i gravetat d’aquests episodis al llarg del seu cicle vital.

Aquestes reflexions són extretes de diferents estudis, si algú vol o necessita la bibliografia, Projecte Vida l’hi facilitarà sense cap problema.

Una altra dada curiosa facilitada pel NIDA (National Institute on Drug Abuse) és que els tractaments i la recerca mai han estat enfocats en dones, perquè durant molts anys va ser considerat cosa d’homes. Les dones eren excloses dels estudis, ja que es pensava que eren més complexes des del punt de vista biològic i estaven massa ocupades amb les tasques de cura per participar en la recerca. Per tant, no es tenia en compte la meitat de la població i es generava coneixement específic que només era útil per a l’altra meitat de la població.

També això ocorre en el trastorn del control dels impulsos (addiccions comportamentals), ja que donada la prevalença més gran en homes, molta de la recerca sobre l’etiologia i tractament del joc patològic ha inclòs de manera predominant (i de vegades exclusiva) homes, la qual cosa ha esbiaixat de manera consistent i recurrent el coneixement actual disponible sobre el joc en dones.

En els grups d’ajuda per a dones de Projecte Vida trobaràs un espai en què compatirem les nostres experiències, expressant-nos lliurement, sense ser jutjades, volem crear una xarxa d’ajuda de comunicació i de cures entre dones, promovent l’escolta activa i l’acompanyament. A més, tenim un espai condicionat perquè els teus fills o filles estiguin acompanyats. Els grups són totalment gratuïts i confidencials. Truca sense cap compromís al +376 333 583 o envia un e-mail a projectevidaandorra@gmail.com.

En conclusió, els programes han d’adequar-se a les circumstàncies particulars dels usuaris i les usuàries considerant les seves especificitats culturals i models ideals de feminitat i masculinitat existents en cada societat. La mirada del gènere no és una moda, és una necessitat, una qüestió de drets i d’efectivitat de les intervencions en addiccions.

* Eva Tenorio, Projecte Vida