Educar per no fer soroll

“Tot just passar la frontera en direcció a Espanya avança el cotxe del seu davant. I ho fa amb un rugit de motor carregat tant de desmesura com d’estupidesa: un ronc provocat per l’acceleració sobtada del tot innecessària, perquè hauria avançat el cotxe tranquil·lament, sense necessitat d’haver de fer-se veure, millor dit, de fer-se sentir amb la petarrera del motor del seu cotxe. Però després d’haver avançat el cotxe que tenia al davant just passat la caseta de control fronterer, no ha tingut prou temps per encalçar un altre que anava més endavant i ha fet el baixador de la duana empegat al darrere. Allà, a mig baixador, com que devia estar frustrat per no haver pogut avançar-lo, ja deixa anar un ronc de motor, accelerant sense tenir cap marxa posada, un bram que se sent en entrar a la duana espanyola i que encara fa sonar un altre cop quan ja és a dins. El cotxe que va al darrere, el que havia pogut avançar just creuar la frontera, pensa que l’agent de la guàrdia civil que hi ha de control li dirà alguna cosa, li farà algun advertiment. Però no, passen els tres cotxes, els petitons del davant i del darrere i el del mig, esportiu, dels de gamma alta. En sortir de la duana, com que no pot avançar i sap que no podrà fer-ho fins passada la Seu, repeteix altre cop el ronc del motor accelerat, sense marxa. Ho fa davant per davant de la Farga de Moles i ho tornarà a fer més de vint vegades comptades, ben comptades pel cotxe del darrere, que és testimoni que no són els gossos ni els cotxes esbojarrats els que són els maleducats, sinó els seus amos. I la mostra maleducada, ampul·losa, babaua, sorollosa, dura fins a la Seu, amb l’afegit encara d’una sèrie de moviments de cotxe, amorrat al del davant, de cops de volant, ara a dreta ara a esquerra, talment un ball destarotat, com un ànec desesperat que encalça un esquívol mosquit. L’impacient que portava el cotxe esportiu, en ser a la Seu, va tirar cap a Cerdanya, i si hagués tirat cap a Oliana, podem imaginar com hauria fet, dins dels túnels, accelerant, fent roncar el motor, altre cop, el fatxenda sorollós.

Davant aquesta manera d’anar pel món, resulta sempre profitós mirar de trobar referències escrites, observacions anteriors que, més que treure’n l’entrellat al comportament incívic, el relatin. I qui ho feia bé d’observar i narrar l’escena era (és, perquè ho va deixar escrit) Josep Pla. L’any 1962, el soroll del trànsit a Barcelona es veu que era constant. L’ajuntament feu una crida als periodistes a fer pedagogia i escriure sobre civilitat. Pla hi col·laborà i ens deixà un article dels seus, tan ben parat com sucós, mengívol, delitós. Es titula Els sorolls de Barcelona cada vegada més forts i el trobareu aplegat amb altres al volum 31 de l’obra completa, Articles amb cua, editat el 1976. En l’article, tal com hem dit, publicat el 1962, parla de “fatxenderia ambiental” i del fenomen del jovent indígena, cosa que remarca, perquè els estiuejants estrangers anaven per les carreteres complint les normes de velocitat de trànsit, feien bondat. “Quan el jove indígena es pot comprar una forma o altra de motocicleta, ho fa a ulls clucs. I quan aquest jove es pot posar un motor d’explosió entre cames ho fa d’una manera radiant i comença a fer, de seguida, unes petarades fenomenals per tal de fer acte de presència en aquest món, perquè aquest és el seu temperament, no del tot deslligat de la fatxenderia ambiental. Aspiren que els vegin passar, a ser constatables. A fer jocs de velocitat manicomials. Aquesta concepció vanitosa i grotesca és en aquests moments, a través del soroll –no solament a Barcelona, sinó en l’últim vilatge del país.” I parla de posar multes i retirar el permís de conducció, tal com tocava i toca avui en dia. I per als que ho fan una vegada i una altra i una altra, de conduir esbojarrats, de pretendre fer-nos notar amb sorolls estridents de motor o de música la seva vanaglòria, els dedica un final amb cua, fent honor al títol del volum: “Els recalcitrants, se’ls ha de castigar. L’exercici del progrés és qüestió d’educació, de lluita contra la fatxenderia, contra la insuportable vanitat.”