Poeta

Que aparegui una nova obra editada de Manel Gibert no hauria de ser notícia. Molts esperem ja la següent. “La volàtil substància de cada bell crepuscle” és una bella i musical combinació de paraules en un títol poètic. Les atapeïdes pàgines de poesia en prosa –els acadèmics en dirien prosa poètica– no deceben.

Cada pàgina està enfrontada, a més, amb una suggerent i suggestiva fotografia del mateix autor, imatges urbanes o de la natura, en colors ben trobats i composicions equiparables a bones pintures abstractes.

Deia el Manel que la majoria de les composicions, la lletra, ha estat concebuda a partir dela foto, però que en altres els versos van ser primer després la recerca de la il·lustració. Qualsevol cantautor us dirà que aquest segon sistema és més dificultós. El llibre, en fi, és un compendi de belleses compensades i per igual captivadores, imatges i textos;textos i imatges. Afegiu-hi un preu “polític” per no deixar cap excusa al potencial comprador o compradora.

El poeta, a més, va exhibir generositat: penjant l’obra gràfica com a primera exposició de la nova galeria Taranmana, a Escaldes i convidant a participar-hi fins a nou per ell reconeguts com a poetes actuals d’Andorra: Josep Enric Dallerès (llegit per delegació) Eva Arasa, Txema Díaz-Torrent, Joan Ramon Marina, Marta Deu, Mario Chimenea, Ester Fenoll, Àlvar Valls i Noemí Rodríguez, amb estils i mètriques diferents i fins i tot llengua, en el cas de Chimenea.

El nivell general mitjà es va demostrar ben alt. La definició d’Oliver Vergés, en nom de l’editoral –Anem–, exacta. I també la referència a la desproporció –per elevada– entre el nombre poetes en actiu i la població general delpaís. Potser algú de Cultura –ministeri– hauria de comprovar si això no és un rècord incorporable al llibre Guinness per intentar que hi figuri.

Com destacava Vergés, la presència andorrana a la Fira del Llibre del Pirineu (Organyà), a la Setmana del Llibre en Català (Barcelona) i fins i tot, sense por, a la Feria del Libro de Madrid, amb resultats per sobre de les expectatives, n’han estat bones mostres. O, dit d’una altra manera, per la mateixa veu: “Els autors, les editorials i el públic estem fent una amalgama que és beneficiosa per a la cultura del país”.

Aviat arribarà, potser per rematar la temporada, la festa del lliurament dels premis en la Nit Literària, que continua fidel a la cita de la tardor, un cop deixat enrere el parèntesi obligat per la pandèmia.

A més de les dades quantitatives i qualitatives, hi ha una altra dada de rècord pel que fa a aquestes valls: la bona relació personal entre els autors, coneguts entre ells, com ho propicia la dimensió i la demografia. Us costarà trobar, si existeix, alguna desqualificació d’un escriptor per part d’un altre, i encara menys insults, com els que intercanviaven, fins i tot per escrit, les grans figures del segle d’or espanyol.

Aquí és més fàcil això que en altres llocs. També veure en els mitjans valoracions positives d’un autor per part d’un altre, sobretot arran de cada publicació nova, com és el cas. No s’estan (ens estem) de participar en la promoció, tan necessària –i encara més a l’estranger– de les persones que creen, en prosa com en vers.

Nota afegida: si us heu pres la feina de comptar els poetes anomenats, veureu que en són nou, i no els deu participants a la vetllada de l’altre dia. Encertar l’endevinalla i trobar el desè no hauria de ser més difícil que comprovar el manament que falta a les taules de la llei pintades al sostre de l’església de Sant Miquel d’Encamp.