La il·lusió als quaranta

Octubre entrant, al bell mig del barri de Trastevere, a quarts d’onze d’un divendres, Campari spritz en mà, en una terrassa amb música massa alta per gaudir-la, hom es pregunta, què dimonis hi fas, aquí?

Enamorat d’Andorra, i després d’unes bones vacances d’agost, necessito marxar unes setmanes, com aquelles relacions d’amor que ofeguen, ja no puc més, necessito espai, respirar, relaxar-me, però sobretot, necessito recuperar la il·lusió.

Aviat farà cinc anys que també l’amor m’hi va portar, i quan aquest es va esfumar vaig decidir quedar-m’hi i obrir-me camí en aquest preciós país on els avis ens portaven de ben petits.

No ha estat fàcil, no és el mateix arribar-hi amb vint i encaix, quan tothom està obert a la vida, que fer-ho als quaranta, quan les motxilles arreu ja són feixugues, les decepcions i les ferides cremen tant que la convivència es tradueix en supervivència, i on, si no et vols quedar tancat a casa, t’has d’exposar i deixar veure, per allò que en diuen crear oportunitats.

Tampoc hi ajuda els vents en contra d’aquell cercle que creies teu en arribar, i veus com se’t tanca a causa de la pròpia idiosincràsia andorrana. Sí, allò que, per tal de quedar bé, quan la versemblança pesa i preval sobre la veritat, més val difamar abans que reconèixer.

Però no voldria culpar-ne a altres, perquè igual que l’experiència contrapesa l’herència en la formulació de la personalitat, també jo he comès errors, errors que a Andorra es paguen com una llosa que se t’enganxa, els errors de creure que podia seguir el meu caminet tan sols pensant en mi.

Doncs no, en aquestes valls que després de cinc anys ja estimo i sento com a pròpies, tot és tan petit i està tan interrelacionat que no pots pensar tan sols en tu. Sempre has de calibrar l’exposició a què estàs sotmès.

I ara, els que hi viviu des dels vint o des dels trenta em direu: doncs a mi no m’ha anat tan malament. I és cert, però angelets, proveu-ho als quaranta, sols, sense parella ni fills, i a veure com us en sortiu.

Proveu de fer-vos un cercle d’amistats als quaranta per tal de fer diumenges, sopars entre setmana, escapades d’horitzó, fer i rebre trucades quan quelcom ho precisa. Potser soc jo, que no disposo de les habilitats socials ni la diplomàcia necessària per a aconseguir-ho, però a mi, se m’està fent massa feixuc.

Les oportunitats hi són, les he viscut, però com que tothom ja té el seu propi cercle, normalment aquesta oportunitat se t’obre per un interès aliè, i quan aquest tercer no acompleix les seves expectatives, no tan sols reps un cop de porta, sinó que tot el seu cercle més proper ja queda contaminat, i passes a ser un empestat. I per reiteració, aquesta flaire ja se’t penja com d’etiqueta, i en aquest punt, ja has begut oli.

Potser a d’altres indrets més grans, això no té la més mínima transcendència. Ara bé, al Principat, on tothom, si no és coneix, coneix algú que coneix, és una lenta i silenciosa condemna a mort. Lenta, perquè no n’ets conscient, i silenciosa perquè ningú t’ho diu, però ho vas notant en la pròpia pell.

I com diuen, qui dies passa, anys empeny. Ja n’han transcorregut cinc, i quan agafes paper i llapis i comences a auditar, t’adones que, sobretot, has perdut la il·lusió.

Tu, que ets capaç de remoure cel i terra per aconseguir tot allò que et proposis, t’adones que ja fa temps que no brilles, que estàs apagat, adormit, que ja creus que no et vindrà res de bo, i et vas tornant gris, impassible, i acceptes la realitat quan abans t’hi encaraves i li plantaves cara.

I el pitjor de la foscor no és que és negra, també és bonic el negre per anteposar-se al blanc, el pitjor és que, igual que els diners atreuen els diners, la foscor atrau també la foscor.

I com diuen els Pets, de sobte tens por de sentir-te tant buit... i surts fora al carrer, i comences a córrer... i llavors passes pel Vicolo del Cinque, i sents com al “Cencio” la parolaccia la gent està cantant, i aguaites per la porta, totes les taules del restaurant brandegen els tovallons enlaire mentre canten tots a l’uníson una coneguda cançó italiana, i rius, i continues, i arribes a la Piazza Trilussa i veus com s’aplega un bon grapat de gent cantant i ballant al ritme del Bella Ciao i el Volare, i de sobte, ja saps el que fas a Roma. Recuperar la il·lusió.

Perquè aquest és el món en què vivim, un món que costa d’entendre, i a vegades, com cantava en Raimon, sentim que nosaltres no som d’eixe món.

Potser no ho som, però hi som, convé que el desànim no ens enfosqueixi, i trobem allò que ens torni a fer vibrar. Hi és, tan sols hem de perseverar.