Palestina

Em bull la sang cada vegada que un país occidental, Andorra inclosa, condemna els atacs de Hamas i dona carta blanca a Israel per, literalment, venjar-se. Em bull la sang cada vegada que sento polítics i totòlegs rebutjar la violència dels dos bàndols a parts iguals i titllar Hamas de grup terrorista, obviant les barbaritats que fa dècades que Israel perpetua amb total impunitat contra el poble palestí. I ja no em bull la sang, sinó que m’explota el cervell, quan escolto persones que pregonen el dret d’Ucraïna a defensar-se de la invasió russa i es posen al costat d’Israel. És horrorós reconèixer-ho, però la vida d’un israelià val més que la d’un palestí. Només així s’explica la reacció internacional totalment bolcada amb un estat que ignora i burla qualsevol tractat de les Nacions Unides, que comet crims de guerra sense pagar-ne les conseqüències i que actualment està governat per la ultradreta més ferotge i anti drets humans del primer món. Perquè tots sabem que, malgrat la cruesa de les imatges injustificables provinents de la franja de Gaza, és Israel qui viola i massacra sistemàticament Palestina, a la qual humilia, bombardeja, asfixia econòmicament i impossibilita una vida digna. Fer passar el botxí per víctima forma part de l’estratègia imperialista israeliana en què Occident cau de quatre grapes cada vegada que la maquinària de la guerra a la regió es posa en marxa. Perquè Palestina, a diferència d’Israel, no ha comès una neteja ètnica per crear el seu propi estat (de fet, ni tan sols és considerada un estat), ni colonitza cap territori ni practica l’Apartheid. Per descomptat, no té el suport de la primera potència mundial, ni té exèrcit ni armes nuclears amb les quals contraatacar. Tampoc té un servei d’intel·ligència que fins fa cinc dies se suposava infranquejable.

Des de fa 75 anys els palestins són privats de la cobertura de les necessitats més bàsiques. Gaza, precisament, és el territori amb més densitat de població del planeta, però Israel bloqueja l’arribada de material de construcció perquè s’hi puguin fer cases, els prohibeix el comerç amb l’exterior i tot sovint els talla el subministrament elèctric, d’aigua i combustibles. A Cisjordània els hospitals operen sense llum i aconseguir i administrar determinats medicaments és missió impossible. Parlo amb coneixement de causa, perquè ho he vist amb els meus propis ulls.

Amb dades de l’ONU a la mà sabem que només enguany, abans que Hamas llancés el seu últim atac a la desesperada, l’exèrcit israelià ha assassinat 268 palestins, molts dels quals infants, i ha permès la creació de desenes de nous assentaments en terres de propietat palestina. Equiparar els dos bàndols és demagògic i injust, ja que mentre que ni Hamas ni cap milícia palestina actua en nom d’un govern, Israel (una democràcia plena, diuen) aplica des de la seva proclamació una doctrina militar sota la qual ha comès tots els crims contra la humanitat possibles i s’ha passat per l’arc de triomf absolutament totes les resolucions internacionals. Davant d’aquesta situació, Israel no pot invocar el dret a la legítima defensa, perquè aquest dret no existeix per a qui colonitza i ocupa.

L’atac del cap de setmana passat és fruit de la impotència i ràbia més profundes, però també el resultat de tants anys d’opressió. Els homes que avui lideren les milícies són els nens que van veure com els seus germans grans morien durant la primera intifada, com els colons hebreus els destruïen la casa amb una excavadora, com un grup de militars irrompia a mitjanit a la seva habitació destrossant-ho tot i buscant no se sap ben bé què i com membres de la seva família eren torturats i executats sense contemplacions. Molts d’ells pot ser que també acabin de sortir de la presó perquè fa 10 o 15 anys van ser detinguts arbitràriament quan anaven a l’escola i mai se’ls va jutjar per allò que havien fet: res, néixer a l’altra banda del mur i topar amb un soldat que no estava de bon humor. I admetre tot això no és ser antisemita.

I Palestina tampoc és només Hamas. Darrere de l’atac que ha reactivat una guerra abominada a l’eternitat hi ha una dotzena d’organitzacions armades més per a la Resistència Palestina. Personificar-les totes en un únic grup terrorista, però, sembla que ajuda a oblidar el relat narrat i a encendre una opinió pública que s’escandalitza quan veu el segrest i assassinat indiscriminat d’israelians, però es manté impassible davant la brutal i il·legal ocupació.

*Victoria Gómez Pérez, Periodista