Amb Israel o amb Palestina?

Quan entres a Auschwitz, el camp d’extermini nazi als afores de Cracòvia, recorres en silenci els primers cent metres per un colpidor corredor de formigó mentre per la megafonia es va escoltant de forma ininterrompuda els noms i cognoms dels més d’un milió cent mil persones, majoritàriament jueves, que allà els fou arravatada la vida.

Més endavant, en uns dels barracons reconvertits en memorial, una muntanya immensa de cabells humans torna a foradar l’ànima i et sacseja emocionalment per dins. De la mateixa manera que quan et plantes davant de l’entrada de la cambra de gas i del crematori que encara es conserva en peu dels cinc que hi va haver.

Quanta gent s’ha plantat al mateix lloc on ara ets tu i ha avançat cap a dintre sense saber que l’únic que allà trobaria és la mort? Com podem els humans ser capaços d’aquestes atrocitats? No hi trobes sentit possible.

Et ve al cap el títol del llibre d’en Victor E. Frankl L’home a la recerca de sentit, però no en trobes, quan és precisament el fet de tenir un sentit i un propòsit més enllà de la mateixa continuïtat de l’espècie el que diferencia els humans de les bèsties.

Tampoc trobo sentit, mirant l’evolució del mapa de la zona dels últims 80 anys, a veure com Israel, que va patir l’Holocaust i sobre el paper hauria de ser un poble conscienciat de la barbàrie humana, ha anat arraconant per la força, i amb la complicitat d’Occident, el poble palestí fins a les actuals franges de Cisjordània i Gaza, on en aquesta última ara es troba reclòs en una mena de gueto on no caben li l’esperança ni el futur.

Perquè amb l’imperi otomà, convivien pacíficament a la zona cristians, jueus, àrabs i musulmans. Va ser a partir del final de la Primera Guerra Mundial, i sota administració britànica, quan s’oferia a palestins i israelians unes particions de terres que prèviament també s’havien ofert a França, i començaren els primers enfrontaments.

Des de llavors, es podria fer una repassada històrica als múltiples esdeveniments que han anat configurant un odi irreconciliable entre les dues parts, i tot sigui dit, amb la permissivitat i passivitat d’Occident, per interessos geopolítics unes vegades i per les potents aliances d’Israel amb Occident unes altres.

També hi han posat cullerada al llarg dels últims seixanta anys països veïns com Egipte i Jordània (amb els quals a dia d’avui hi ha una relativa bona relació amb Israel), i d’altres com Síria, el Líban o l’Iraq, que continuen sense reconèixer l’Estat israelià i alimenten interessadament el conflicte amb allò tan cèlebre de com pitjor, millor.

Així doncs, es podrien enumerar els fets més cabdals que han conduït la situació fins al punt on es troba avui, com la partició dels dos estats per l’ONU després de la Segona Guerra Mundial, la declaració d’independència d’Israel el 1948, anomenada Nakba (catàstrofe) pels palestins, el control estratègic del canal de Suez arran de la seva nacionalització l’any 1956 i invasió de la península del Sinaí per part d’Israel el 1967 en l’anomenada guerra dels Sis Dies, la recuperació d’aquesta a la guerra de Yom Kippur el 1973, quedant-se, però, la franja de Gaza en territori israelià.

La primera intifada (paraula que es podria traduir com despendre’s d’alguna cosa) del 1987 fins als importants i esperançadors acords d’Oslo del 1993. La segona intifada, ja el 2000, que aquest cop ja no es pot considerar com una revolta popular amb llançament de pedres, sinó un autèntic conflicte armat i malvat que provoca la mateixa resposta armada i malvada per l’altra part en un erroni sentit de la defensa pròpia.

I és en aquesta segona intifada on l’organització jihadista Hamas s’ha aprofitat del caldo de cultiu adobat per uns i altres (també Occident) durant tantes dècades, per portar-nos als horrorosos atacs indiscriminats contra la població israeliana que tots hem pogut veure aquests dies, i que per la seva crueltat tot fa pensar que comportarà una resposta igual d’horrorosa i indiscriminada contra la població palestina, i m’aventuro a dir que molt probablement el conflicte s’estendrà a d’altres països.

Però, ens cal conèixer les causes per justificar segons quins fets? Hi ha fets que són injustificables, siguin quines siguin les causes. Hi ha fets que ens porten de nou a no trobar sentit a res.

Seria molt fàcil posicionar-se a favor d’Israel després de les imatges que ens han colpit a tots aquests dies, però també altres imatges s’han viscut durant anys en el bàndol contrari. Bé, siguem rigorosos, les mateixes imatges no, però, en definitiva, també se’ls ha privat en moltes ocasions de la dignitat humana i del dret a l’existència, i en conseqüència, igual de fàcil seria posicionar-se en contra, sobretot quan els palestins s’han vist tan arraconats, abandonats i sense cap mena de perspectiva de futur.

Convé, doncs, posicionar-se? Per descomptat que sí, hi ha moments que no ens podem quedar al marge, que la talla humana la donem prenent partit, prenent partit per la vida, per aquell pare palestí devastat cobert de ruïna que porta plorant als braços el cos ja sense vida de la seva filla, o per aquella mare israeliana que s’acomiada desconsolada del seu fill mort a Tel-Aviv en un dels molts atemptats suïcides.

Que potser una vida té més valor que una altra? O una mort és més justificable que una altra?

Israel té dret a defensar la seva població i així ho ha de fer. Però defensar-la dels terroristes jihadistes de Hamas, que són una altra cosa diferent del poble palestí i és cabdal que sapiguem diferenciar-ho.

La població palestina ha quedat atrapada enmig del no-res i és utilitzada per aquests jihadistes de Hamas, que tot i guanyar les eleccions el 2007 van controlant de facto la franja de Gaza des de llavors i compten amb el suport de Teheran i Beirut, així com de la terrible Hezbollah, ja no per defensar els interessos del poble palestí, que no és altre que l’existència d’un Estat palestí que tingui opcions de prosperar en pau, sinó per tal d’utilitzar la zona palestina i les greus calamitats que sofreixen els que allà viuen per destruir Israel.

Que molts palestins són partidaris de Hamas és cert, i per desgràcia a molts els ha empès ser-ho el fracàs d’Occident en oferir-los una alternativa, i aquí són corresponsables els nostres estats occidentals, però no és menys cert que entre la població palestina també hi ha molts innocents que en són víctimes, i si els abandonem... quina altra sortida els oferim? Convindria més reflexió per buscar solucions a això i no tantes bombes.

És tanta injustícia la que deixen les bombes quan cauen, que quan la desesperació és absoluta només condueix a altres bombes que deixen també a l’altra part la mateixa injustícia en caure.

La fascinant sèrie de Netflix Fauda, tot i tenir el biaix de mostrar la realitat des de l’òptica d’Israel, ens mostra alguns exemples de palestins, com el de la doctora o la mare de la nena hospitalitzada, captius del lloc on han nascut i que ho arrisquen tot per abandonar-la a la recerca d’un futur.

Hi podem fer res en aquest sentit per revertir tot allò que fins ara ens ha dut fins aquí? Potser el primer pas podria ser compatibilitzar el nostre suport al poble d’Israel pels atacs rebuts, juntament amb una ferma protecció de tots els innocents palestins que s’espera que rebin les conseqüències.

Alcem les veus per posar-nos al costat de la vida, allà on sigui, parli i pregui, en l’idioma i/o religió que sigui, això sí que ens diferencia de les bèsties i dona sentit a la nostra existència.