Els teulats tenen set

La pluja esperada té uns efectes sanitosos, refrescants, sadollants de la set. I l’esperem els humans i les plantes i els arbres i tota classe d’animals, domèstics o salvatges. La seva arribada, més quan l’espera es fa llarga, és com un regal del cel, un present preuat i valuós. Que plogui!, pensem i diem quan no plou. Però també l’esperen altres cossos, altres pells, encara que no tinguin vida com la nostra. L’esperen els teulats de tantes cases i edificis, perquè els tregui la pols, perquè els faci, amb el repic de les gotes, pessigolles a les seves testes, que són ben bé el cap de les cases, la coberta de la llar. Teulats, teulades, llosats, cobertes i també els terrats reben la pluja abans que nosaltres, allà dalt, per un normal invisibles a peu pla des del carrer. Sí que podrem veure l’estesa ben arrenglerada de teules o de lloses, des d’un terrat veí. Malgrat les antenes, les cada vegada més comunes plaques solars, els finestrals practicables, els teulats vistos des d’un terrat ens ofereixen una escena per poder admirar, de les que ens fan aturar el temps, perquè la singularitat de la composició, en primer pla i la llunyania de l’horitzó en segon pla, són, senzillament, captivadors. Si són teules, hi trobareu, quan el teulat ja té unes quantes dècades, ben arrapats, fent taques vermelloses, blanquinoses, verdoses o fosques, líquens i fins i tot borrons de molsa, un molt acotat ecosistema on aterren pardals, cueretes, els coloms amb el seu parrupeig festejador; on prenen el sol les sargantanes i on desfilen formigues... Si les teules, amb els canalons i les cobertores disposades en senzilla i sàvia estesa, amb el sol fan l’efecte d’un paisatge terrenc, tatxonat aquí i allà per les taques policromes, amb l’aigua de la pluja lluen i fan gala, s’engalanen d’antigor.

Si són llosats, des del terrat veí l’estesa es mostra més plana i fosca, ben diferent del teulat. La llosa amb el sol, sobretot si el tenim a contrallum, ens arribarà a enlluernar i sobretot notarem l’escalfor que la negror de la llosa agafa. Traient el cap per sobre del mur del terrat, espiant literalment el llosat, tal com si espiéssim el teulat, ara seran les línies corbes de la llosa, en forma de davantal, les que ens faran seguir amb la vista les onades de la mar del llosat. Amb poca estona en tindrem prou per copsar la monotonia estructural, i només el pendent ens farà anar amb la vista amunt i avall, avall i amunt del llosat. En canvi, si plou, l’aigua fa una capa viva i en moviment, estenent-se, baixant de cap a cap.

Moltes vegades sentim dir que els edificis són organismes vius. El llosat o el teulat serien el cap i en ser majorment alts, els hem d’anar a veure, a visitar, a tocar, des del terrat veí. I si les cases les podem considerar estructures vives, també ho podem fer en altres organitzacions territorials. Posem el cas les parròquies. I si tenen set d’aigua els teulats, perquè fa mesos que no plou i esperen i esperem la pluja amb ànsia i a punt per celebrar-ho, també tenen set les testeres de les parròquies, les capçaleres de les muntanyes. Ens diuen que el comú de la Massana ha activat el pla de restricció d’aigua, perquè la reserva és crítica. I la resta de parròquies deuen estar més o menys igual. És un dels reptes, disposar d’aigua, no malgastar-la, del futur i repte ja del present. Un escenari previst i avisat de fa anys, en paral·lel al creixement demogràfic.

Que plogui i que nevi, que aquest any, fent bona la dita: “any de vespes, any de congestes”, en tindrem.