238

En el segon semestre de l’any passat, gairebé un quart de miler de persones van adquirir la nacionalitat, l’andorranitat amb plenitud de drets. El fet contradiu l’opinió i consell dels i les que diuen que el nostre passaport no és gaire útil, i en tot cas ho és menys que el de la nacionalitat d’origen, en la majoria dels casos espanyola, portuguesa o francesa, és a dir, de la Unió Europea. I per això, o per sentiment envers les rels, o per altres raons, molts i moltes hi desisteixen, tot i reunir els requisits legals. Com que el que es tracta de destacar és l’interès pel passaport, per assolir la condició plena de ciutadà o ciutadana d’aquest país, tot i els inconvenients i obstacles, el sol fet del nombre de nacionalitzacions assolides sembla suficient. La renúncia obligada al document originari –que no als orígens– és fruit de la reacció dels andorrans més conservadors davant la llei quan es debatia. Algú va concretar l’argument amb una frase: “Jo, andorrà de tantes generacions, només podré tenir un passaport i qualsevol nouvingut (molt relativament, nouvingut) en tindrà dos?”

Alguns dels votants a favor de les restriccions a la naturalització, com ara l’excap de Govern Marc Forné va dir i publicar per escrit anys després que vetar la doble nacionalitat havia estat un error dels consellers del moment.

D’altra banda, tothom coneix alguna persona que ha recuperat nacionalitat i passaport o document d’identitat originaris mitjançant un tràmit ben senzill a un consolat –o una comissaria de policia, al sud del Runer–. I quan això passa, difícilment es detecta ni sembla haver-hi cap interès a saber-ho, ni perseguir-ho. Una excepció va ser la de l’escaldenc cap de llista per Lleida d’un dels partits polítics espanyols amb més representació al seu parlament. Només es va conèixer per la bona feina periodística de professionals del seu territori, i amb l’única conseqüència que l’afectat anunciés públicament que renunciava al document andorrà.

Exemple d’aquesta protecció és que el consolat espanyol no facilita el cens dels seus electors a uns comicis, si qui el demana no acredita un interès personal i legítim. Almenys es coneix més d’una negativa a algun periodista que ho va intentar fa alguns anys i que, en vista del resultat, no ha repetit la demanda.

L’estadística publicada al Diari fa uns dies detallava les concessions de la nacionalitat provisionals, per sis mesos quan resta pendent d’acreditar la renúncia a la nacionalitat originària o a algun dels altres requisits. I també els diversos canals perquè sigui formalitzada; matrimoni, naixement i posterior ratificació en arribar a la majoria d’edat, o acreditació dels vint anys de residència continuada al territori.

Ara es presentarà a tràmit del Consell un nou text per facilitat la nacionalització. Qui l’hagi llegit a fons i amb atenció deu haver comprovat, però, que les noves facilitats no són tantes. Pel que fa als vint anys de residència, el canvi consisteix que ja no hauran de ser continuats, sinó que es podran sumar i acumular tots els que la persona interessada acumuli, des de les diverses entrades per residir al país, després de cada absència. Cosa que, ben mirat, acabarà allargant el període d’espera per arribar als quatre lustres marcats. I això pot ser més difícil d’incloure al tractat que es negocia amb la Unió Europea que altres de les “peculiaritats” nacionals que s’intenten preservar.