Opinió o desinformació?

En un article d’opinió titulat Flexibilització o explotació, la primera secretària del Partit Socialdemòcrata, Marta Pujol, afirmava divendres passat que la Confederació Empresarial Andorrana havia proposat, en el marc de la negociació salarial, “pagar les hores extres a preu d’hores ordinàries” i “allargar la jornada laboral segons el que convingui sense compensar les hores extres com a tals”. Les cites són literals del seu article. A partir d’aquí, la primera secretària del PS acusava la CEA i els empresaris andorrans de tenir “acudits”, de voler “fer pagar la crisi” a la classe mitjana i treballadora i d’advocar per l’explotació laboral.

L’article de la senyora Pujol seria impecable si no fos perquè tenia un petit defecte: estava íntegrament fonamentat en una falsedat, en un fet totalment incert. No és veritat –i no ho ha estat mai– que la CEA hagi proposat pagar les hores extres a preu d’hores ordinàries o allargar la jornada laboral segons el que convingui.

En el marc de la negociació salarial que la CEA està duent a terme amb els sindicats, el president de la patronal, Gerard Cadena, va demanar al Govern el dia 15 de setembre mesures que ajudin les empreses a fer front a l’increment de costos de tota classe, també de costos laborals. I com a exemple d’una possible mesura va concretar la reducció temporal de les cotitzacions de les hores extraordinàries. És a dir, que les hores extres cotitzin a la CASS com a hores ordinàries, però es continuïn pagant com a hores extraordinàries tal com estableix la legislació laboral. I que aquesta mesura tingui un abast temporal determinat, que no sigui una rebaixa de la cotització permanent.

Això és el que es va proposar i això és el que queda recollit en el comunicat que la CEA va fer públic aquell mateix dia i que la primera secretària del PS podia haver consultat a la pàgina web de la patronal abans d’escriure l’article que va publicar 28 dies després. Com també es podia haver informat que una mesura com aquesta –un “acudit” com aquest– ha estat adoptada a França pel Govern de centre liberal del president Macron.

A mesura que les converses –dins i fora del Consell Econòmic i Social– han anat avançant, la CEA ha proposat una altra mesura: permetre el còmput trimestral, semestral o anyal de la jornada laboral. Actualment, el còmput per defecte és el còmput setmanal, així ho estableix la llei 31/2018 de relacions laborals. Però la mateixa llei (art. 55 i ss.) permet a les empreses acollir-se a un còmput trimestral, semestral o anyal si així s’acorda en un conveni col·lectiu.

El que la CEA demana, doncs, és que es permeti a les empreses acollir-se a aquest còmput malgrat que no hi hagi conveni col·lectiu. I, per què? Doncs perquè si la patronal està disposada a acordar augments de salaris més enllà del salari mínim, cosa que també s’hauria de fer en el marc d’un conveni col·lectiu, té sentit incloure en aquest acord la possibilitat d’acollir-se a còmputs de la jornada laboral que no siguin el còmput setmanal. Si fem una mena de conveni col·lectiu sui generis pels salaris, fem-lo també pel còmput de la jornada laboral.

Però fins i tot si el Govern i el Consell acceptessin aquesta proposta de la CEA, el còmput de la jornada –trimestral, semestral o anyal– es regiria pels límits que marca la mateixa llei laboral. No es demana res que no estigui previst a la llei ni es tracta, encara menys, “d’allargar la jornada laboral segons el que convingui”. Els avantatges per a les empreses d’acollir-se a un còmput diferent del previst per defecte a la llei inclouen –és cert– la possibilitat d’acabar pagant menys hores extres al final de l’any; però també permet organitzar millor els temps de treball i donar més temps lliure a les persones assalariades en aquells mesos de l’any en què hi ha menys activitat. Tot això dins dels límits de la llei, que són força estrictes.

“Llegim amb sorpresa”, diu la senyora Pujol a l’inici del seu article, que la CEA proposi aquestes coses. Potser estaria bé llegir la situació amb una mica més de perspectiva: en un context en què la inflació afecta tothom –els salaris que perden poder adquisitiu, però també les empreses, que perden competitivitat–, la CEA i la vintena d’organitzacions empresarials sectorials que en formen part han acceptat entrar en una negociació que no és gens fàcil: no només es tracta d’intentar acordar com ha d’augmentar el salari mínim de cara a l’any vinent, sinó també de trobar una fórmula –adaptada segons els sectors– que permeti augmentar els salaris més baixos –situats per sota del salari mitjà.

En un context en què no hi ha pràcticament convenis col·lectius, en què hi ha molt pocs comitès d’empresa i en què no hi ha sindicats representatius a la majoria dels sectors privats, la CEA i les organitzacions sectorials estan fent un esforç per intentar acordar uns augments salarials mínims. Entre l’empresariat hi ha consciència de la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i de com això impacta especialment en les rendes més baixes. També entre els sindicats hi ha consciència –perquè així ho ha pogut constatar la CEA durant les setmanes que fa que duren les negociacions– de les dificultats de les empreses i de l’impacte que la inflació té en la seva competitivitat.

Sense l’esforç i les moltes hores que hi estan dedicant la CEA i les organitzacions sectorials, aquest procés no seria possible; com tampoc no ho seria sense l’actitud responsable i constructiva que, fins a data d’avui, han tingut les organitzacions sindicals. Mai abans a Andorra els agents econòmics i socials havien dut a terme un exercici d’aquestes característiques.

Els uns i els altres estan fent esforços i els uns i els altres hauran de fer renúncies. Seria desitjable que els responsables polítics ajudessin en aquest procés; però, més enllà del desitjable, jo em conformaria que no intoxiquessin aquest esforç col·lectiu amb opinions poc fonamentades i informacions falses.

*Iago Andreu-Sotelo, Director de la Confederació Empresarial Andorrana