La tribuna
Sense mòbil
Entenc com a usuari la seva utilitat, però són més perillosos del que sembla
La plaga dels mòbils s’estén per tot arreu. No acabo d’acostumar-m’hi. Entenc com a usuari la seva utilitat, però és evident que són molt més perillosos del que sembla.
No parlo de la gent que va pel carrer enganxada a l’aparell, sinó sobretot de les habituals distraccions de conductors a qui veus consultant el mòbil a la carretera amb el desastre final que ja estava anunciat… tot i això, hi ha molta gent que no fa el mínim cas a les advertències i persisteix en aquesta conducta.
Capítol a part són els infants i adolescents i la seva dependència dels mòbils. És veritat que moltes persones de la meva generació i posteriors també vam créixer enganxats a un altre tipus de pantalla, la del televisor, i tampoc ha estat tan greu. Potser.
En qualsevol cas, ara sembla que la invasió dels mòbils comença a ser perillosa i per aquest motiu em sembla molt bé la iniciativa presa per l’institut la Ribera de Montcada i Reixac, que aquest any ha declarat el centre educatiu lliure de mòbils.
Tot va començar l’any passat, quan es va fer una prova durant les colònies d’hivern, i va resultar un èxit, fins al punt que molts alumnes no el van trobar a faltar. Viure sense mòbil també és possible.
Ara la prova pilot s’ha estès a la totalitat de cursos de l’institut durant aquest curs escolar i les normes són estrictes, sense que ningú hagi de prendre mal.
L’institut és lliure d’aquests aparells. Els alumnes els poden portar a la motxilla i si els troben amb el mòbil a la mà els el prenen i tan sols els poden recuperar els pares.
Hi ha alumnes a qui els sembla bé i altres ho passen malament.
La queixa més estesa és que sense mòbil han de parlar amb els altres. Hi ha nois i noies que diuen que l’absència de mòbil en lloc d’apropar la gent crea més conflictes, ja que hi ha alumnes que s’avorreixen i sense mòbil es dediquen a fe la vida impossible als altres. Però en línies generals sembla que comencen a interactuar més entre ells i han tornat a aparèixer i créixer els esports i jocs col·lectius.
L’experiència tampoc és nova del tot. I hi ha molts col·legis que no permeten que els mòbils estiguin encesos a les hores lectives, però sí a l’hora del pati.
El tema és complicat perquè l’accés a la xarxa i a la comunicació és també una eina educativa. La majoria de professors i disciplines l’apliquen a les seves classes. I el mòbil, es vulgui o no, és una extensió d’aquesta eina i resulta, de vegades, imprescindible.
Buscar l’equilibri sembla l’opció més adequada, però no és senzill. Proves com les de l’esmentat institut de Montcada i Reixac potser ajudaran a aclarir el camí.