La literatura abans, després i sempre

Si bé la literatura ha reflectit a través dels seus continguts els temes específics del context social, cultural, econòmic o humà de l’època en què s’emmarca l’acció, hi ha unes problemàtiques tractades per la creació literària que traspassen la pertinença a un període històric determinat, en tractar-se de temes universals amb un denominador comú en tots els moments de la història humana.

La reflexió literària ha expressat sempre els temes que preocupen l’ésser humà, des dels orígens mateixos de la seva existència com a ens dotat de pensament racional i com a ens que viu en societat. Preguntar-se sobre el mateix sentit de l’existència humana en aquest món, la relació de l’individu amb l’entorn que l’envolta, la felicitat i els anhels de llibertat, més o menys satisfets o bé reprimits per aquest entorn quan es torna abassegador, el tema de la mort, com a destí ineluctable de qualsevol ésser viu. Un destí, la mort, que causa intranquil·litat i està envoltat d’un halo de misteri per la desconeixença de com serà el patiment en el moment del darrer sospir, però que també pot ser vist com un balanç constructiu i enriquidor de totes les coses positives que hom ha fet i ha viscut al llarg dels anys.

La literatura, a través d’una estètica i d’una arquitectura dels mots, ha construït innombrables pàgines sublimes sobre la condició humana i el seu camí en aquest món, a partir de qualsevol dels diferents gèneres que componen la creació artística en aquest àmbit de l’edificació de les paraules, bé sigui mitjançant la narrativa o la prosa, bé la poesia, bé el teatre, bé l’assaig o qualsevol altra modalitat. I això des dels primers escrits literaris que es té menció i passant per totes les èpoques, fins a les produccions dels autors dels nostres dies.

Després la literatura s’ha fet ressò d’unes qüestions específiques que bategaven a cada època, des de temes relacionats amb la guerra, els moments de pau, les tradicions populars, el treball quotidià, les problemàtiques de la pobresa d’uns i de l’ostentació dels altres, i un llarg etcètera. La societat humana, sempre en estat de tensió i forjada malauradament a base de cops i de rebrecs, ha donat peu a moltes produccions literàries que posen de manifest i denuncien, per exemple, l’explotació d’uns grups socials pels altres, l’opressió, la violència o les lluites pel poder.

Des de l’esclavatge de l’antiguitat, la servitud de la gleva de l’època feudal, l’expansió imperialista i colonial europea per noves terres amb l’extermini de moltes poblacions indígenes, el transport de negres africans com a esclaus cap a Amèrica o la depauperació de la població obrera amuntegada en els barris més depriments de les zones mineres o de fàbriques de la Revolució Industrial, la literatura ha explotat uns temes amb un clar ancoratge històric que reflecteixen els conflictes permanents en què s’ha vist immersa la humanitat des dels moments més remots de la seva existència històrica.

I la reflexió latent sempre com a rerefons de tot sobre la mateixa condició humana sembla que pren força quan penetra aquestes problemàtiques històriques suara esmentades. Posar-se la pregunta de per què tant patiment humà, què puc fer jo com a subjecte que viu aquest tràngol i alhora com a mirada que l’observa des de fora amb la seva visió personal. Sembla que és així com els autors de literatura creen personatges que han d’encarnar l’ideari del justicier o redemptor que, com un heroi, vindrà a salvar la humanitat i a posar justícia en aquest món tan poc equànime. El Quixot de Miguel de Cervantes n’és un exemple, com també ho són els protagonistes d’obres en les quals l’autor recull les idees nietzscheanes de l’individu que se sobreposa davant de tot. Els personatges de la novel·la La pesta(1947), de l’escriptor francès Albert Camus, només guanyen punts com a homes de vàlua si la seva existència es consagra a la cooperació amb altres congèneres per tal de salvar gent de la mort física (en el cas d’aquesta novel·la una epidèmia de pesta bubònica que castiga la ciutat algeriana d’Orà). La vida de l’ésser humà, des de la perspectiva existencialista camusiana, només té sentit quan en situacions de catàstrofe desplega un esforç immens, fins al límit de l’extenuació i fins i tot arriscant la pròpia existència, per alleujar el patiment dels altres. Aquest és l’únic camí que atorga a l’ésser humà poder esdevenir un heroi.

Fins acabada la Segona Guerra Mundial (1945), el món havia viscut en unes condicions molt diferents de les que vindrien posteriorment. Poc després que el món quedi alliberat del feixisme i del nazisme, s’entra en un període de creixement econòmic sense precedents i de prosperitat, especialment als països occidentals i a les economies de mercat, gràcies a la situació de pau entre països i a l’establiment d’unes relacions d’intercanvi. El sector agropecuari experimenta un desenvolupament espectacular, que permet d’incrementar d’una manera considerable la producció d’aliments. Hi ha una millora general de les condicions de vida i els hàbits es fan més urbans.

Sembla que tot està solucionat, però no; sorgeixen ipso facto nous problemes derivats del nou modus vivendi que reflecteixen un creixent desassossec de l’home i la dona contemporanis. Problemes com la soledat, la incomunicació, l’individualisme, la competitivitat, l’estrès, la contaminació, la degradació del medi ambient, el materialisme, el consumisme. I la literatura es fa ressò d’aquest malestar vital que experimenta l’ésser humà modern. Els temps més actuals, ja a finals del segle XX i al segle XXI, de ple a l’era que anomenem digital, han vingut a afegir nous temes de controvèrsia susceptibles de ser explotats per la creació literària.

La literatura troba en els moments més recents una pila de temes que poden ser denunciats a fi de posar en primera línia qüestions que afecten l’existència humana i provoquen neguits com el racisme i la intolerància, l’agressivitat en la conducció a les carreteres i els accidents de trànsit, els esports extrems i la seva perillositat, l’abús de les xarxes socials i com poden vulnerar la privacitat de les persones, la deshumanització de la societat, la crisi climàtica, la desforestació de l’Amazònia, l’escalada dels preus i la pèrdua progressiva del poder adquisitiu de les famílies, l’esfondrament de la societat del benestar, l’economia especulativa, la gravetat de les catàstrofes naturals o la corrupció.

Junt amb tot això, torna a planar sobre Europa el fantasma de la guerra, després de moltes dècades sense conflictes armats a gran escala en aquest continent: ens referim al conflicte d’Ucraïna, de conseqüències imprevisibles. Tot plegat defineix problemàtiques que, de ben segur, els nostres escriptors no deixaran de reflectir en els seus escrits; sempre amb l’objectiu de lluitar per la consecució d’un món millor, que posi l’atenció en tot allò que enriqueix l’ésser humà com a persona.