Deixar espai perquè respiri el patrimoni

Quan fa prop de mil anys es bastiren en aquestes valls les esglésies i els campanars romànics, la gent andorrana tenia molt clar quina era la seva funció comunitària, de poble. Tenint en compte aquest fet, situant-les en indrets preeminents, deixaven per a la posteritat un edifici que era més que quatre parets. I ho deixaven ben conscients que al seu voltant no hi havien d’anar ni cases, ni corts, ni palleres. I així han arribat, sumant segles, la majoria d’esglésies i ermites andorranes fins als nostres dies: sense cap entorpiment, o pocs, a la vista. Ha estat ja en ple segle XX, amb el creixement urbanístic quan han començat a notar al seu voltant –i ho dic com si els edificis tinguessin capacitat sensorial– moviments, remor de morterada i de màquines. Un revolt de la nova carretera que passa gairebé a fregar, una piscina propera, el forat d’un túnel, realitats que de la nit al dia han passat a formar part com a veïnes d’aquelles construccions romàniques singulars i primmirades, reconegudes i respectades generació rere generació. I aquell panorama que podem veure en fotografies antigues, de més de cinquanta anys i més enrere, quan la composició de poble, camps i esglesiola era endreçada, bressolada pel pas dels anys sense cap més por de patir l’esglesiola algun llamp que li escapcés el campanar o les esquerdes d’una sacsejada de la terra, s’ha convertit, és clar, en un panorama molt més atapeït de cases, de carrers, de carreteres, de pilones de llum, en definitiva, noves línies de factura humana companyes de les dibuixades fa centúries.

L’estampa rural d’aquest país de muntanya és evident que ha estat modificada. Andorra, el conjunt del país, ha experimentat una crescuda tan gran com impensada i encara sort que, malgrat tots els malgrats, en matèria de conservar les relíquies patrimonials arquitectòniques més antigues, les coses s’han fet prou bé. Vull dir que s’ha estat prou alerta per mantenir en peu, o recuperar del seu aperduament quan era el cas, les esglésies i les ermites del país. Aquesta és una realitat que ja voldrien altres valls veïnes a les andorranes veure-la també acomplerta, perquè l’escampall d’ermites amb els sostres guerxats o les parets esquerdades, si no ensorrades, és una realitat, una trista realitat pirinenca i de més enllà. És cert que el nombre d’edificis aperduats és elevat, perquè el Pirineu havia estat poblat de cap a cap i el despoblament, haver marxat, s’ha produït a cada vall, a cada poble, a cada racó, tret a les Valls d’Andorra. I quan arribem a un poble deshabitat i veiem l’església aperduada, envoltada d’aquell silenci que també és un aperduament social, i ens en dolem, també entenem o hem d’entendre que és una de les conseqüències d’haver marxat la gent. Una altra cosa són les ermites, isolades, emplaçades al cap del turó, al fil d’un serrat, les quals, a causa de ser tingudes com a santuari, en ser indret d’aplec, s’han mantingut i també restaurat, recuperat. Mossèn Josep Maria Mauri ens ho remarca reiteradament, el fet d’haver fet obres de restauració i consolidació en gairebé 250 esglésies i ermites del bisbat d’Urgell els darrers vint anys, xifra prou significada i que s’ha de valorar positivament.

Andorra ha mantingut i preservat, manté i preserva, el seu patrimoni arquitectònic, majorment romànic. Aquesta setmana hem sabut de la intenció del ministeri de Cultura d’ampliar els entorns de protecció dels monuments, atesa la constatació que els 20 metres actuals queden curts. És una bona notícia, primer perquè mostra la voluntat de considerar el patrimoni cultural com a bé comú, tingut de sempre com a sagrat, i recordar-ho de tant en tant sempre va bé. Segon, perquè deixarà respirar encara amb més tranquil·litat cada monument, cada pedra, cada carreu, sigui el que fa la volta de l’absis, sigui el que arqueja el pont sobre el riu, sigui el que enlaira –cercant el sol i les estrelles– el campanar.