Breus

Padrins i padrines amb força anys i plenitud de memòria potser coincidiran que mai a la vida havien conegut una sequera aital que obligués a abastir d’aigua una parròquia (la Massana, en aquest cas) amb camions cisterna. La carestia –per sort, però també com es podia preveure– no es va allargar gaire més d’un dia.

Tanmateix, l’episodi es pot considerar un avís, un indicador, que tots els béns, també els de la natura, són limitats, tenen un límit, amenacen d’exhaurir-se i l’aigua potable és cada vegada més escassa. Alguns analistes l’han assenyalada com a causa principal de futures guerres i la seva disputa ja ha estat motiu d’un dels conflictes a l’Orient Mitjà, com si en faltessin en aquells territoris.

Aquí, on l’índex de pluviometria és dels més alts de la Península, fins ara ens trobàvem estalvis d’aquesta carestia. Fins ara, però segons i com ja no. I la sequera eventual ens recordava l’anècdota de la consulta al meteoròleg de torn: “Com és que neva d’Oliana en avall i aquí no?”

I la resposta va anar a parar, de pet, a la carpeta de citacions: “No neva perquè no plou”. De segur, almenys alguns d’aquests dies ens haurem llevat amb els cims del voltant enfarinats, amb la davallada anunciada dels termòmetres. “Massa d’hora”, diran els pessimistes, i recordaran que la setmana següent han anunciat el retorn de la calor amb l’“estiuet” més o menys tradicional de Sant Martí, el mes vinent, que el de Sant Miquel ens va portar fins a fregar els trenta graus durant uns quants dies.

A aquest pas, les “valls neutres” acabaran compartint la dita dels vitorians –o gazteiztarrak, si ho voleu en la seva llengua pròpia– quan diuen que a la seva ciutat hi ha tres estacions: “estiu, hivern, i la del ferrocarril”. Aquí, però, la tercera seria només d’autobusos. Cada any, i any rere any, la natura s’encarrega de desmentir frontalment els negacionistes del canvi climàtic.

I cal “que plogui quan ha de ploure” i que l’aigua sigui neu quan és necessària per cobrir les pistes i atreure massivament esquiadors forans que garanteixin una bona temporada alta de turisme, que a falta de solucions diferents, és el gran atractiu, quan les platges ja han perdut el seu.

Temps era temps, recordava la gent més gran que les dones de la seva generació estrenaven abric per Meritxell, quan el fred prematur treia les orelles, llop hivernal relativament ferotge i avançat al calendari astronòmic.

Si hem de jutjar pel més recent, aquest “estiuet” que hem deixat enrere més aviat ja esdevingut un “llarg i càlid estiu”, per continuar amb cites, en aquest cas d’un meteoròleg de prestigi.

Amb tot plegat, la sequera ha estat curta; s’han desprecintatles barbacoes públiques, s’ha canviat l’alerta d’incendi per la d’aiguats –almenys al sud del Runer– i ha tornat la que podríem considerar normalitat meteorològica –relativa–. I aviat, a mirar al cel, tot seguint la tradició dels ancestres pagesos, però no per esperar la saó als camps mullats, sinó les riques volves d’or blanc.