Avui en fan una de l'Errol Flynn

Als anys 40 i 50 del segle passat, a l’Espanya del nacionalcatolicisme, anaves al cine atret només pel reclam dels actors i les actrius que en aquells moments eren els herois i les heroïnes de la pantalla sortits tots ells dels gegantins estudis de Hollywood. La pel·lícula sobre article d’avui n’és un clar exemple; l’anaves a veure perquè et deien: “Avui en fan una d’espases o pirates amb l’Errol Flynn”, de la mateixa manera que quan projectaven un western s’anunciava com “una d’indios i americans” amb el Gary Cooper o el John Wayne. I quan es tractava de temes policíacs, se’n deia “una de lladres i policies”. Jo més d’una vegada he dit que, en aquells temps, no sabia ni que existia la figura del director, ni la del productor, del guionista i menys encara del compositor de la banda sonora malgrat que, a l’inici de la projecció, apareguessin desenes de noms després del pic nevat de la Paramount, del rugit del lleó de la Metro, de la senyora amb la torxa a la mà dreta de la Columbia o de la fanfàrria de la Twenty Centuri Fox composta per Alfred Newman.

Recordo que una tarda de diumenge de mitjans dels anys 50, els meus pares van portar-me a veure una pel·lícula que em va encantar: Les Aventures de Robin Hood dirigida per Michael Curtiz. I és que ara de qui vull parlar és del compositor de la música qui hi vaig escoltar: Erich Wolfgang Korngold, un jove superdotat nascut a Brno l’any 1897, l’actual República Txeca, ara fa 126 anys en el si d’una família jueva. Compositors com Gustav Mahler o Richard Strauss quedarien bocabadats davant l’immens talent del marrec que, a sobre, es deia Wolfgang com Mozart. Les Aventures de Robin Hood va rodar-se el 1938, però a Espanya no s’estrenaria fins una dècada més tard amb el títol de Robin de los Bosques, una barrabassada més del règim franquista d’aquells anys.

Com que Korngold no tenia prejudicis artístics, tant li feia compondre una simfonia com una banda sonora pel cinema o el teatre. Els jerarques dels estudis de Hollywood que de rucs no en tenien un pèl, de seguida que van saber de l’existència del músic i dels seus treballs, el van reclutar encara que visqués a Europa. A més a més, li donarien tota la llibertat per escollir les pel·lícules on posar música. De tota manera, Korngold viatjaria tot sovint al continent americà. El que acabaria passant és que el nazisme no el deixaria en pau i es veuria obligat a instal·lar-se amb tota la família a Califòrnia, just en el moment en què treballava en la partitura de Les Aventures de Robin Hood. El fet sorprenent del cas és que aquesta pel·lícula no era gaire del seu gust; tota una ironia del destí, ja que seria la que el catapultaria a la fama i n’obtindria el seu segon Oscar de l’Acadèmia l’any 1939. La primera estatueta la va tenir per la banda sonora de Anthony Adverse de Mervyn LeRoy l’any 1937, coneguda a Espanya com El Caballero Adverse.

Korngold ha estat un dels compositors més importants de bandes sonores de la història del cinema i un referent per a molts autors com ara John Williams, el de la nissaga de La Guerra de les Galàxies, Superman o Indiana Jones. Els productors de la Meca del Cinema sabien molt bé que Korngold afegia un plus de qualitat a les pel·lícules. El que és paradoxal és que al pare d’Erich Wolfgang no li agradava gens que el seu fill es dediqués a compondre bandes sonores, raó per la qual el jove compositor deixaria a contracor de col·laborar pels grans estudis cinematogràfics tornant a centrar-se en el concertisme. Faria, però, una petita incursió al món del setè art en qualitat d’actor per una bona causa: la pel·lícula biogràfica sobre Richard Wagner, Magic Fire, del gran cineasta William Dieterle. Ben aviat dedicaré un article a aquesta extraordinària cinta del mestre germànic que fa 50 anys moriria a Alemanya a l’abandonar els Estats Units després de ser-hi ciutadà força anys.

I ara passem a Errol Flynn que, segons la majoria de dones, era un dels actors més atractius i seductors de la pantalla. Seria el perfecte Robin Hood com també la imatge ideal per a les pel·lícules d’aventures on seria considerat el successor de Douglas Fairbanks. Tristament, el galant moriria al Canadà l’any 1959 a causa d’un infart que tothom li pronosticava, atesa la seva adicció a les drogues, l’alcohol i al sexe descontrolat. D’origen australià, sempre deia allò de: “A Hollywood tenen molt respecte pels morts, però cap pels vius”.

No puc, però, acabar sense parlar de Basil Rathbone, encara avui considerat el millor Sherlock Holmes de la història del cine. A Les Aventures de Robin Hood hi fa el paper de malvat, un rol fet a la seva mida. I cal recordar també Michael Curtiz, el director de Casablanca, Navidades Blancas, El Rei del Tabac o El Capità Blood, aquesta última un cop més amb el trio d’èxit garantit: Errol Flynn, Olivia de Havilland i Basil Rathbone.

Per cert, sé d’un empresari barceloní que, als anys 50, estant a París per negocis, va recollir un home al carrer en estat d’embriaguesa que amb prou feines podia parlar; tot apuntava que es tractava d’un clochard. No sé com va anar la cosa, però l’empresari català es va assabentar de seguida que es tractava de l’Errol Flynn; el va ajudar a pujar a un taxi i el va dur a l’hotel on s’allotjava l’actor. Un episodi més d’aquesta celebritat del cel·luloide que omplia sales de projecció de tot el planeta i que moriria prematurament als 50 anys. Sento que aquesta vegada l’anècdota parisenca sigui poc reconfortant.