No tenir trot ni galop

La riquesa i varietat del català es fa palesa –de manera especial– en certes expressions que venen a ésser adagis. Molts d’ells, potser massa desconeguts o poc emprats. En aquest grup, prenent la referència de la situació immobilista i esperpèntica de la política catalana al llarg de la darrera dècada, parlaré d’aquells que han mig perdut el seny... o del tot.

Hi ha moltes cites per clavar-ho. Algunes, fins i tot, semblants entre les dues llengües que coexisteixen –sense cap problema–al Principat. Així,que a algú “li falti un cargol” o “le falte un tornillo” és prou semblant. Com alhora és el mateix si “li falta un bull” o “le falta un hervor”. No li diguis a cap castellà, però, que una persona “no tiene trote ni galope”: es pensarà que li parles d’un cavall. Per això, doncs, he triat el títol de l’article en qüestió. Com si fes per afegir el contrast entre “pixar fora de test” i “mear fuera de tiesto”.

Que no em malinterpreti cap lector, tanmateix, bo i pensant que tan sols m’estic cenyint a criticar la classe política catalana. N’hi ha per triar i remenar..., també a escala espanyola. Passant de les ínfules egocèntriques del mateix president Sánchez a la clara manera de grinyolar per part d’alguns dels seus ministres, que ja fa temps que haurien d’estar cessats. Algú em pot explicar com es perpetuen al càrrec les “tals” Ione Belarra o Irene Montero?

És indecent el xantatge d’un parell de partits minoritaris... quan la seva fe de vida és viure a expenses dels majoritaris, d’acord amb el nyap d’una llei electoral que sembla un autèntic colador. Malgrat tot, és evident que els constants canvis de rumb d’en Sánchez els donen ales per fer volar coloms. Al meu parer, fa molt temps que jo hauria autoritzat un referèndum per desmuntar la tesi falsa i desquadrada d’una més que impossible i utòpica majoria en pro del secessionisme. Llavors, si més no, s’aparcaria i ajornaria el “monotema” de quatre polítics catalans –començant pel mateix president Aragonès–que practiquen indiscriminadament l’esport de la picabaralla permanent. La seva “tocata i fuga”, al senat, fa pocs dies no va ésser altra cosa que la rebequeria maleducada de qui vol dir “la seva” i es nega a escoltar la rèplica dels qui pensen diferent. Al cap i a la fi, val a dir que la unilateralitat no deixa d’ésser una forma soterrada de “no tenir ni trot ni galop”. Per altres motius, el mateix que escenifica i demostra el seu homòleg espanyol: no té el perfil d’un estadista. Tan sols vol la trona al preu que sigui. Peti qui peti... I això el “retrata” penosament.