Estimada Andorra, qui t'ha vist i qui et veu!

Andorra sempre va ser terra d’acollida i d’oportunitats per als emigrants. Molta gent va arribar a la dècada dels setanta i a la dels vuitanta per treballar una temporada i va acabar quedant-se a viure-hi per sempre. Aquest petit país oferia feina, estabilitat i seguretat a moltes famílies. La gent treballava, pagava les factures i encara aconseguia estalviar, els fills creixien en un entorn segur i la desigualtat no era tan evident. Molta gent es va enamorar d’aquest país, un país que van acabar sentint com a seu, va tenir fills nascuts aquí que són andorrans i ja no s’imagina la vida fora d’aquí. Andorra és un país que ha anat evolucionant i modernitzant-se i molta d’aquella gent va contribuir i va posar el seu gra de sorra perquè això fos possible.

A final del segle XX Andorra ja havia experimentat un gran canvi, però crec que res feia presagiar que arribaríem a la situació actual, que està provocant una gran crisi en moltes famílies. Però a principi de segle tot va anar canviant, la inversió estrangera il·limitada, la construcció descontrolada, no saber diversificar l’economia, la conversió de les muntanyes en parcs temàtics, les ànsies de guanyar diners d’alguns ha anat desvirtuant un país idíl·lic. Precisament la construcció desmesurada, el model urbanístic i la manca de previsió per emmagatzemar aigua també ho estem pagant més aviat del que podríem imaginar. De veritat calia tot això? Omplir totes les muntanyes d’artefactes que en alguns casos han estat construïts amb diners públics, però se’n beneficien explotant-los empresaris privats. Calia permetre que especuladors estrangers compressin pisos de manera il·limitada? Una cosa que ha servit perquè els residents no puguin trobar un pis digne ni de lloguer ni de compra a un preu assumible. Calia acabar amb gairebé tots els espais verds que quedaven al fons de les valls? De veritat calia que perquè alguns guanyin molts més diners del que necessitarien en cinc vides moltes famílies hagin de malviure? Sous baixos, el preu dels lloguers pels núvols, la inflació en els productes de primera necessitat, el preu dels carburants, etc. Tot això està provocant que hi hagi gent que ho està passant molt malament, que ni fent hores o en alguns casos tenint alguna feina complementària els dona per viure dignament i ja no parlem de conciliar la vida laboral i la familiar, que els és totalment impossible…

Aquests dies he llegit que cada cop més famílies amb feina estan demanant ajuda a Càritas. Us creieu que a la gent li agrada haver de demanar ajuts o viure de la caritat? La gent vol que la seva feina li permeti viure, tenir dret a un habitatge digne, poder conciliar la vida familiar amb la laboral i veure créixer els fills. La desigualtat és cada vegada més evident a Andorra i és indignant escoltar la superministra o el cap de Govern dient que hi ha residents que s’han de mentalitzar que no els quedarà més remei que anar-se’n a viure a l’altra banda de la frontera. Però quin tipus de solucions són aquestes? Traslladem el problema d’Andorra als pobles veïns? Aquesta és la capacitat que teniu per solucionar el gran problema d’una gran part de persones que viuen al país? Tot i que un pis de lloguer pogués sortir més econòmic fora del país, s’han de tenir en compte les despeses, de cotxe, gasolina, pàrquings, menjar fora de casa, etc. Sou conscients que aquest problema també l’estan patint famílies andorranes, no tan sols persones residents des de fa molts anys. És just que la gent hagi d’abandonar en alguns casos l’únic país que coneix, en d’altres el país que la va acollir, que s’estima i que mai hauria pensat que la incapacitat política l’obligaria a marxar... Us creieu que tots els andorrans són rics? És just que una família andorrana o famílies que porten 30-40-50 anys treballant i residint aquí, en arribar a la jubilació hagin d’acabar marxant perquè la paga de jubilació i els estalvis que els queden no els donen per poder continuar vivint aquí.

Imagino que a alguns us ha de costar imaginar que hi hagi gent que després de tants anys a Andorra no s’hagi pogut comprar un habitatge. Però és que la vida no ha estat per a tots igual. Hi ha molta gent que porta treballant tota la vida des de ben jove i per diferents circumstàncies no s’ho ha pogut permetre. Gent nascuda en famílies de classe treballadora, a la qual ningú li va regalar res. A la classe política actual hi ha gent que potser ho ha tingut tot molt més fàcil i no ha viscut problemes econòmics a casa seva. Potser a alguns els pares els van comprar el primer cotxe o els van regalar el pis en casar-se o els van endollar amb un bon càrrec en el negoci familiar. A aquests tipus de polítics els costarà sentir empatia per la gent que ho està passant malament. Però seria desitjable que tinguessin una mica més de sensibilitat i humanitat per aquesta gent que va donar els millors anys de la seva vida al país i ara se sent abandonada pels polítics.

Com va dir el gran líder polític Nelson Mandela: “No s’ha de jutjar una nació per com tracta els seus ciutadans més destacats, sinó per com tracta els seus ciutadans més desfavorits.”