El cel de la infància

La setmana passada, quan estava a punt d’escriure la tribuna setmanal, vaig pensar que m’agradaria parlar de la meva infància i adolescència a Andorra. Des que vaig néixer fins que em van portar a un internat a Barcelona, als nou anys, i em vaig adonar que m’havien arrancat del lloc que més estimava. Així que durant les pròximes setmanes escriure sovint sobre aquell món que sols existeix dins dels meus records, sense impediment que algun cop me’n vagi d’excursió i d’opinió pels confusos mons de l’actualitat. Quan penso en l’Andorra d’abans em considero una persona privilegiada. He tingut la sort i l’oportunitat de viure un país que despertava i s’obria al món. Des de la terrassa de la casa dels meus pares es veia la vall i on ara hi ha cases, bancs i centres comercials que s’enfilen per tot arreu, abans hi havia prats, camps verds, la gasolinera prop de l’antic edifici de La Poste i el camp de futbol. El meu primer record d’Andorra i des de casa és veure el cel estrellat i la lluna penjada sobre la vall del Madriu. Vaig preguntar si el cel es podia tocar i el pare em va dir que no, que era molt lluny. El cel real, no el cel dels morts. En aquella època la mort no existia. Sols existia l’espai on anava creixent i es creava la bombolla que conformava el meu món. Era una Andorra fàcil per als infants. De casa passàvem al carrer i del carrer, quasi sense adonar-nos-en, a l’escola, a la classe de la senyora Arana, on apreníem les primeres nocions bàsiques i on l’educació no era més que una petita extensió de la bombolla, delimitada per aquell cel que per molt que em diguessin estava quasi convençut que si pujava a la muntanya podria tocar amb les mans. Imaginava. A l’escola, sempre, fins que vaig marxar d’Andorra, hi anava caminant, i si de ben petit era l’avi, qui m’hi acompanyava, més endavant, no recordo exactament l’edat, però era ben petit, quan van inaugurar la nova escola espanyola, ja hi anava tot sol. Dels primers anys, de la classe de la senyora Arana, en tinc records d’un petit pati de sorra, de l’interior de la classe tranquil, i d’un company a qui li dèiem Pepe Monedero, perquè sempre venia amb un moneder de color negre que portava amb ell a totes hores. Em queda una fotografia d’aquella època. Surto assegut a terra, el cos recte. Se’m veu tranquil, perquè segur que l’ànim expressa el que vius i aquell era un món tranquil. La senyora Arana era afectuosa, fàcil, i explicava molt bé; ens sentíem lliures i la lletra entrava sense sang, amb cordialitat. Estudiàvem en llengua castellana; no hi havia classes en català, tot i que era l’idioma oficial del país i el que parlava tothom, però a l’escola, no. L’única llibreta que conservo d’aquella època està escrita en castellà, amb les correccions pertinents. D’aquells primers records n’hi ha molts, però he volgut començar per aquest perquè la sensació de trobar-se en un lloc protegit i segur donava sense saber-ho sentit a la nostra vida. Nens també de carrer, feliços de poder sortir a l’aire lliure. El lloc de joc era l’exterior, que connectava amb nosaltres mateixos. La bombolla d’una infància en què el cel era a prop i quasi es podia tocar.