Una pràctica aberrant

El 30 de juliol passates va commemorar el Dia mundial contra el tràfic de persones. Avui vull compartir una problemàtica latent, oculta i silenciada que la nostra entitat coneix de prop i es produeix amb més freqüència i menys control en països en vies de desenvolupament: el tràfic de nenes i dones amb discapacitat.

Tot un món ignorat del qual es parla poc. Milions de nenes són sotmeses a greus formes de coacció i abús, com ara el segrest, la captivitat, l’engany, l’explotació i la manipulació.

Cooperand forma part de la Red Departamental de Trata y Tráfico infantil a Bolívia. Molts casos de menors que tractem ens revelen aquesta trista, degradant i repugnant realitat.

Existeix una demanda específica de nenes i dones vulnerables per part d’alguns clients de les xarxes de prostitució. Dones i nenes amb discapacitat estan en el punt de mira dels proxenetes. Són fins i tot més apreciades pels demandants de sexe que busquen exercir poder i submissió.

Les dones amb discapacitat tenen fins al triple de probabilitats de patir violència per dos motius: per tenir discapacitat i per ser dones. Això inclou ser víctimes de tràfic, d’esterilització forçada, marginalitat, maltractaments i abandó institucional.

El gènere és un factor determinant: gairebé quatre de cada cinc persones sotmeses a aquestes situacions són nenes o dones. Moltes d’aquestes manquen d’autonomia per prendre les seves pròpies decisions. Depenen dels seus tutors legals, viuen violència i abusos dins la llar pel mateix fet de tenir discapacitat i són aïllades d’una educació inclusiva, afectiva, emocional i sexual. Tot això impedeix que elles prenguin consciència dels seus drets, de l’explotació i els seus perills i dificulta que s’autoidentifiquin com a víctimes i que sigui més fàcil per als traficants manipular-les.

Moltes de les menors amb les quals treballem han estat obligades a prostituir-se, unes vegades pels seus familiars i unes altres per persones que les van enganyar, fent-los creure que tindrien un treball, un sou i una mica més d’autonomia.

Unes altres viuen des de petites tancades a casa per vergonya i/o desconeixement dels mateixos progenitors. No saben què tenen les seves filles, no tenen les eines ni el coneixement per afrontar-ho, manquen de recursos i les institucions públiques especialitzades en aquests països són inexistents i/o molt poc competents. Moltes d’aquestes menors han estat captades per la seva profunda vulnerabilitat social, perquè vivim en un sistema que no ha estat capaç de protegir-les.

És una llàstima que, en parlar de tràfic sexual, únicament es pensi en les malalties de transmissió, embarassos no desitjats o en el procés de reparació i reinserció. No es té en compte que moltes tenen discapacitats intel·lectuals no identificades que poden passar com a estrès posttraumàtic, un fet que hem viscut en moltes ocasions durant aquests vint anys de treball a Llatinoamèrica.

Nenes, joves i adolescents que hem assistit i tractat amb una discapacitat lleu i abusades durant la infància han estat diagnosticades erròniament per una baixa estimulació primerenca. A partir d’aquest error, totes les intervencions terapèutiques no seran vàlides i la possibilitat d’incidir positivament en la pacient serà nul·la.

La major part dels països manquen de protocols de prevenció, d’atenció i justícia per a les víctimes de tràfic sexual amb discapacitat, on les prioritats són unes altres molt diferents que les de millorar la vida d’aquest col·lectiu que, any rere any, passa desapercebut entre tanta aberració, explotació i abusos continus.

La falta d’informació i formació de professionals especialitzats que abordin el tràfic sexual i la discapacitat provoca una major dificultat per prevenir, detectar i buscar justícia per a les víctimes. Quan denuncien o aconsegueixen fugir de les xarxes s’enfronten a la incredulitat i la desestimació d’al·legacions per part de l’autoritat, fiscalia i tribunals pertinents.

Res justifica la persistència d’aquesta pràctica aberrant. És urgent que la comunitat desperti i faci apilament de voluntat i dels recursos necessaris per superar aquests obstacles i avançar cap a la fi de l’explotació sexual infantil més vulnerable i desprotegida.

Les promeses i les declaracions de bones intencions no són suficients. No hem de deixar tota la responsabilitat als governs, institucions o organismes internacionals.

Cal la participació de tota la societat. Representants de l’economia social i solidària, empreses, famílies, inversors, víctimes i supervivents i tots els actors que tenen un important paper a exercir davant injustícies tan deshumanitzades i esgarrifoses com la que he volgut compartir avui amb tots vosaltres.

*Carla Riestra, Presidenta de l’ONG Cooperand amb Llatinoamèrica