Els malsons i el paisatge

De petit tenia molta por a la nit. L’obscuritat m’abocava a somnis on apareixien monstres esgarrifosos, potser producte d’altres vides, de trànsits de la mort a la vida, del naixement, o ves a saber d’on o de què, però la realitat és que encara avui en dia em queda un lleuger record d’aquelles imatges que mai volia veure. Existien al regne de la nit i els tenia molta por.

Quan em despertava era a casa, a Andorra, al lloc on em sentia segur. L’habitació on dormia amb la meva germana tenia uns porticons que donaven al jardí i on quan es feia de dia es colava una petita escletxa de llum.

Aquesta és una altra imatge que m’ha acompanyat tota la vida. L’escletxa de llum que veia quan començava a fer-se de dia, obrint-se camí contra els monstres de la nit.

Quan em despertava i veia la línia de llum sabia per la seva intensitat si a fora feia sol o plovia i també intuïa la proximitat de la neu o em semblava sentir la seva remor blanca.

Em llevava, corria cap al menjador, la terrassa ja estava oberta, i des del finestral podia veure la vall, els primers vianants i cotxes, i més enllà, Engolasters, per una banda, i, per l’altra, la Comella i el bosc que s’enfilava fins al cap pelat de camp Ramonet.

Els matins d’Andorra la Vella eren variables i mostraven el pas de les estacions de manera molt més visible i palpable que en l’actualitat. Cada estació quedava marcada al jardí i als arbres i als prats del costat de casa. A l’hivern, la neu sempre era benvinguda i ens agradava anar a l’escola per sobre els camins nevats, i en alguna ocasió quedar-nos a casa fins a l’endemà. Per primavera anàvem a buscar grandalles i gaudíem de les primeres calors, mentre que l’estiu arribava amb la possibilitat d’anar d’excursió a la muntanya o fer trobades familiars a la vall d’Incles, a la vora del riu, i a final d’agost per anar a buscar els primers rovellons. La tardor es presentava amb colors immensos dibuixant tot el país amb intensitat perquè la paleta de naturalesa era més àmplia. Cada estació amb el seu color, cada mes de l’any amb el seu segell que es podia observar sense filtres.

El lloc on vivia m’allunyava dels somnis tenebrosos que van començar a fugir, a desaparèixer; m’allunyava de la por a la nit. Corria pel jardí, feliç i allunyat de la mort. I és curiós perquè tenia molta por, però la por no era la por a mort, sinó a aquelles imatges als somnis de la nit, que a poc a poc es van anar esvaint.