Parcs i jardins de la ciutat d'Urgell

En el segle XIX i bona part del segle XX, els terrenys al voltant de la Seu d’Urgell estaven totalment desforestats, com es pot comprovar en les fotografies antigues. La recerca de llenya per escalfar i cuinar en les cases va arribar a fer desaparèixer bona part dels arbres. La forta pressió de l’agricultura i la ramaderia també hi contribuïen. Per compensar els danys hidrològics de pèrdua de terra i per evitar danys torrencials freqüents, en la primera meitat del segle XX l’Estat va començar a executar treballs d’hidrologia forestal, protegint lleres dels torrents i replantant els boscos. Al final de la dictadura franquista, amb la Constitució de 1978, la democràcia va ser recuperada i els esforços d’inversió en àrees de muntanya no continuaren en la direcció hidrologicoforestal, sinó en programes i plans ambientals que dedicaven més atenció a la protecció dels espais naturals.

En recuperar la Generalitat de Catalunya, el primer Parlament va aprovar, el 1983, el primer parc natural al massís del conjunt de Cadí i Moixeró, impressionant barrera muntanyosa, punt d’unió entre el Pirineu i el Prepirineu. El parc acull una gran biodiversitat i llocs d’una bellesa i un atractiu especial. El 2023 ha complert 40 anys i amb 41.342 ha és el segon més gran de Catalunya. L’espai encercla 187 km i té territori en 17 municipis i tres comarques, Berguedà, Alt Urgell i Cerdanya; estès al nord-sud entre Bagà i Bellver i est-oest entre Castellar de n’Hug i la Seu d’Urgell, en fan una colònia excepcional.

El 1992 es va aprovar el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) per ajudar a protegir millor els valors ambientals del país. El mateix any, en el context dels Jocs Olímpics de Barcelona, es va construir el Parc Olímpic de la Seu d’Urgell.

A Andorra, a partir del 2000, s’han aprovat tres importants espais naturals: Sorteny (4.080 ha), l’any 2000; Valls de Comapedrosa (1.543 ha), l’any 2003–ara ha fet vint anys–, i Valls del Madriu-Perafita i Claror (4.247 ha), l’any 2004.

Vint anys més tard del primer, l’any 2003, la Generalitat va crear el Parc Natural de l’Alt Pirineu, el més gran en superfície, de 79.474 ha, i el de més gran desnivell, entre la Pica d’Estats (3.143 m) i les valls d’Àneu i la vall de Castellbò (650 m). La representació de gran fauna (os bru del Pirineu) és la més completa de Catalunya, i té conjunts lacustres de gran interès, geologia singular, gran diversitat de paisatges i elevada riquesa d’hàbitats. La seva extensió cobreix més de 40 km, des del Pallars Sobirà fins a la Seu d’Urgell, i limita amb la frontera francesa i andorrana.

Més recentment, s’ha constituït el Parc Pirinenc de les Tres Nacions–Comapedrosa, Pyrénées Ariegeois, Alt Pirineu– al voltant del Pic de Medacorba, on conflueixen les fronteres d’Andorra, França i Espanya.

A la Seu d’Urgell, el Pla General d’Urbanisme del 1980 ja proposava la creació d’espais verds, entre els quals cal destacar, entre altres, el parc del Valira (ampliació del parc republicà dels Enamorats), el parc de la Boixadera i el programat parc del Segre.

El 1984 es va aprovar el parc esportiu del Segre, que va culminar brillantment en el Parc Olímpic del Segre del 1992. Aquests espais verds urbans són els veritables pulmons de la petita ciutat que han arribat fins als temps actuals.

El parc olímpic té una superfície de 7 hectàrees amb el 40% d’aigua (dels canals d’aigües braves i d’aigües tranquil·les). Les activitats esportives de canoa es conjuguen admirablement amb la funció social de parc urbà. El disseny vol ser una frontissa entre el centre històric de la ciutat i la plana al·luvial dels prats i horts circumdants. La vegetació s’apropa als arbres i arbusts de ribera i l’aspecte general és d’aparença molt natural, on el formigó té poca rellevància.

La mentalitat de la societat ha variat molt en aquests 40 anys, en què les circumstàncies socials s’han transformat i la política es va democratitzar. Al Pirineu, com en molt altres llocs, particularment per la valoració i protecció d’espais naturals, s’han impulsat aquests parcs, i persones decidides han concretat les mesures adequades. A la Seu d’Urgell, el territori que l’envolta té al seu abast un conjunt de llocs d’excepcional interès per a la població local i per potenciar el turisme ecològic. I a la ciutat, la varietat i quantitat d’espais verds accessibles al públic donen un valor afegit al conjunt històric monumental que des de sempre l’ha caracteritzat.

L’entorn natural en què vivim és un actiu important en la nostra salut i benestar. L’oportunitat de gaudir dels espais verds urbans i tenir a l’abast aquests fabulosos parcs naturals són complements vitals molt valuosos. La promoció i conservació dels espais naturals protegits són ara més necessàries que mai, un deute per a les institucions públiques i una obligació per a tots els ciutadans.

* Ramon Ganyet i Solé, enginyer