L'animeta

Temps era temps posàvem a casa “l’animeta”. A la “papallona” surant en oli li enceníem la metxa i servàvem la petita flama activa per Tots Sants, per molt que sabéssim que el dia dels difunts seria el següent. Fe o superstició teníem arrelada la creença, imbuïda per la mare, que la minúscula ofrena catapultaria al cel un dels traspassats éssers estimats, des del purgatori.

Ara, a casa, en els aniversaris dels enyorats i enyorades, i en les dates assenyalades de la setmana que hem deixat darrere, en un dels prestatges preferents de la sala torna a tremolar la petita flama, però ja no és cotó el que crema; de fet no crema res, és una imatge projectada des del cim d’una espelma de mentida, projectada amb l’energia d’una pila de botó.

És l’únic homenatge i record als mostres, de les dues famílies que sempre hem considerat una de sola, perquè no en tenim cap a un cementiri proper, ni el de la parròquia ni el de cap altra parròquia de les valls, per poder-los fer la visita diguem-ne física.

Ens queda la celebració materialista de la castanyada –les castanyes, ja torrades, ens les ofereix el comú, de franc,uns panellets –de bona pastisseria, que no vindrà d’aquí– pocs, per no abusar de l’abús a les prescripcions mèdiques, i un glopet de moscatell.

Als pobles, quan passava un enterrament, encara feien una mitja broma i deien: “Mira, un que ha deixat de fumar”; aleshores encara no s’havia imposat el llenguatge inclusiu, ni la realitat mèdica universal dels perjudicis del tabac, ni a la majoria del món hi havia la dependència de la pagesia del monoconreu de la planta, o l’humor dit negre era i potser encara és un gènere característic dels nostres llocs d’origen.

Diuen que diuen a Encamp –oi, “tocaio?”– que més val matar un home que perdre una tradició. Mai tant. Però tant de bo pugueu, i puguem, complir amb aquesta i tantes d’altres. Més ens valdrà complir-la, i no que el record sigui en d’altres sigui el vostre (nostre). Al camp sant on jeuen ja indefinidament –qui pot mesurar l’eternitat?– o a qualsevol altre lloc propi. Més que l’oblit: quan “ningú no recordarà aleshores ni el nom de les paraules que de vegades volíem intentar” (Raimon, com sempre). I també si la presència continua viva en aquells i aquelles que ens havien estimat o admirat, que ens estimen o ens admiren –si en tenim, que ens vulguin bé, o d’admiradors/es, que no és gens fàcil. Si així fos, com al poema de Kypling, podrem estar segurs d’haver estat un “home”, entès pel genèric de persona plena, que tampoc en els temps de Rudyard s’imposava la cotilla integradora. Sigui la que sigui, no serà sobrera cap de les commemoracions: ni la de l’exòtic i per molts blasmat Halloween, que tant agrada als nens i a tots i totes els amics i amigues de les disfresses, mes que siguin tètriques, ni les de Tots Sants i les ànimes, ni la castanyada. Són de to menor i acostumen a comportar una despesa mínima, o molt petita, sobretot si es compara amb la que vindrà aviat, per Nadal, a poc en aquest cas que l’economia domèstica –o la capacitat d’endeutament més enllà del seny–hi arribi.