'Limit to growth, limit to wealth'

Límit al creixement, límit a la riquesa. El títol està en anglès, ja que faig referència al conegut informe, redactat per Donel·la Meadows el 1972, The limits to growth. Per encàrrec del club de Roma al MIT (Massachusetts Institute of Technology), els investigadors van crear un model informàtic, World3, amb les dades disponibles en aquell temps i van establir diverses simulacions en funció de la nostra activitat. Van concloure que de seguir en la mateixa dinàmica, és a dir, sense abandonar el creixement actual, arribaríem a topar amb límits físics abans de la meitat del present segle (són dues de les simulacions), per falta de recursos i per la contaminació, amb la davallada de la població com a conseqüència, així com dels recursos disponibles per capita. Les posteriors revisions del model, especialment per Graham Turner (2009), comparant les simulacions del model amb la realitat (1970-2000), deixen clara l’extrema precisió del treball dels investigadors. Les úniques simulacions que eviten un enfonsament global són les que abandonen un creixement exponencial i sense un límit de població. Totes les altres ens aboquen a un col·lapse. És clar que les simulacions no són previsions, sols són eines que ens permeten entendre com funciona un sistema complex, ara bé, vista la validitat del model per comparació amb la realitat, faríem bé de tenir-ho en compte i començar a entendre que un creixement com l’actual està abocat al desastre, tard o d’hora, i sembla que serà més aviat d’hora.

D’altra banda, també faig referència als límits planetaris definits per l’equip d’investigadors de l’Stockholm Resilience Center, Planetary Boundaries. Límits planetaris que no hauríem de superar per mantenir certa seguretat de supervivència per a la vida sobre el planeta, ni més ni menys. Són en nombre de nou, dels quals vuit són quantificables i sis que ja hem traspassat, a saber: canvi climàtic, integritat de la biosfera (biodiversitat), cicles bioquímics del nitrogen i fòsfor (empobriment dels sòls), modificació de l’ocupació dels sols (desforestació), contaminació de noves entitats químiques, disponibilitat d’aigua dolça. La capa d’ozó estratosfèrica i l’acidificació dels oceans (aquest se superarà a causa de l’absorció del CO2, per inèrcia) es mantenen per ara per sota dels límits. Pel que fa a l’últim paràmetre, la concentració d’aerosols en l’atmosfera, no disposem de mètodes de quantificació. És necessari afegir que es tracta de riscos sistèmics, és a dir, entrelligats, que es relacionen els uns amb els altres i aboquen a un col·lapse general del sistema si els superem.

Un cop assumit que el nostre planeta, així com els seus recursos, són limitats i contradiuen clarament la viabilitat d’un creixement material perpetu, sorgeix naturalment un altre plantejament en forma de límit. El límit a la riquesa. En un món on els recursos són infinits la riquesa global o per capita tampoc té límits, lògicament. Però, què passa quan no és el cas, quan disposem d’un estoc de recursos finits? Com repartim la riquesa sense que ningú es quedi sense? En aquest cas, de forma matemàtica, acumular en excés una riquesa significa deixar sense recursos una part de la població. És com un pastís que s’ha de repartir, si agafes un tall massa gran deixes sense o amb menys pastís una altra persona, són faves comptades. Per tant, un límit a la riquesa s’imposa en un model social mínimament just, equitatiu, equilibrat, durable i sensat. Si no és així, és previsible un alt risc de conflictes i d’inestabilitats que s’afegiran a les dificultats materials més amunt citades, deixant un panorama catastròfic a la vista.

Què hi podem fer, com podem actuar? Moltes alternatives són possibles i donen per a un proper article, però el primer pas és prendre consciència de l’amplitud del problema. Sense entendre de què es parla, sense mirar de front la situació en el món material i no en l’imaginari, no és possible decidir de manera coherent, no és possible intentar evitar un enfonsament global. Sé que sona dur i brutal, així ho requereix la situació. No em cregueu a mi particularment, no cal i mai ho demanaria, però sí que us recomanaria d‘informar-vos. JM Jancovici, Arthur Keller, Antonio Turiel, Olivier Vidal, Gaël Giraud, Philippe Bihouix, etc., són alguns exemples d’investigadors, enginyers i altres que podeu trobar fàcilment. Sols pretenc omplir un buit, per la manca d’informació dels principals mitjans de comunicació, perquè així m’ho exigeix la consciència, perquè acceptar l’enriquiment en excés dels uns és acceptar la pobresa i la misèria dels altres, inevitablement en un món finit. Més enllà de l’aspecte moral de la situació, és qüestió de sostenibilitat de les nostres societats i de la vida tal com la coneixem sobre el planeta. Sense tenir la pretensió de conèixer el futur, parlem d’horitzons temporals curts, dècades com a molt, i el temps de reacció és encara més breu. Un cop més recomano informar-se per contrastar dades i entendre els riscs que afloren, uns els podem evitar, d’altres ja és massa tard i els haurem de gestionar amb menys recursos.

Personalment, em desespera veure un planeta amb una vida tan exuberant, amb entorns tan magnífics en perill de desaparèixer perquè preferim consumir sense moderació o simplement per ignorància. L’acumulació de riqueses materials més enllà de les necessitats bàsiques amb cert grau de comoditat no genera felicitat, tot al contrari, genera corrupció. Cada cop que ens allunyem dels equilibris naturals creem desordres en sistemes complexos que no som capaços de resoldre. Desordres que són l’expressió física de nosaltres mateixos. No es pot pretendre canviar la trajectòria del món que hem creat si individualment i col·lectivament no canviem. Com deia Leo Ferré, “abans de voler fer la revolució al carrer, l’hem de fer dins el nostre cap”. Malgrat tot, confio en els meus congèneres i en mi mateix per trobar una direcció sostenible per a tota vida. Un equilibri que ens aporti serenitat, un equilibri que respecti la vida i no la destrueixi. Si la riquesa material té els seus límits, com ja hem vist, hi ha d’altres tipus de riqueses que són infinites i que generen benestar i harmonia. Tindrem el coratge de dir no al model actual de sobreconsum i crear nous models de convivència, en què es faci un ús respectuós del planeta i no un abús? D’això dependrà el nostre futur.