L'audàcia i el valor de la política

La mort sobtada i massa d’hora d’Antoni Martí Petit, que va ser cap de Govern, cònsol major i conseller general, arriba en un moment en què el nom de la política està en hores força baixes. Tampoc no cal que ens enganyem: la política no ha tingut mai un gran prestigi.

Però al desprestigi ja tradicional que han de patir les persones que decideixen dedicar-se als afers públics s’hi ha afegit recentment quelcom encara pitjor: la sospita que la política no serveix per a res. Durant anys, a la figura del polític se li havia exigit molt: que fos honest, que sabés de lleis, que gestionés les finances, que tingués un coneixement de dossiers diversos, que fos bon orador i bon estrateg i que vetllés per l’interès general.

A mesura que anàvem augmentant la llista d’exigències, anàvem també despullant de contingut i de prestigi la paraula política: el que cal no són polítics, sinó juristes que sàpiguen de lleis, i economistes que gestionin les finances públiques, i enginyers, i metges, i persones amb un perfil tècnic indiscutible, i si ens cal que parlin bé ja crearem cursets d’oratòria, i tindrem escriptors de discursos i estrategs... i per vetllar per l’honestedat i l’interès general ja hi ha el control parlamentari, i els tribunals, i una plèiade d’organismes internacionals proveïts d’indicadors i d’avaluacions.

A Andorra aquest procés s’ha viscut de manera encara més accelerada des de l’aprovació de la Constitució. Si la tecnificació dels afers públics és una tendència arreu, al nostre país el canvi ha estat encara més dramàtic.

I, això no obstant, Martí va fer d’aquest clima advers per a la figura del polític el seu hàbitat natural. La seva trajectòria està plena d’exemples que demostren que tot això de deixar els afers públics exclusivament en mans dels tècnics, tota aquesta retòrica de la gestió privada aplicada als governs, és un disbarat.

Un dels exemples més clars el vam viure quan es negociava el capítol de lliure circulació de mercaderies amb la UE. En aquell moment els experts, els tècnics, els assessors... tots els que en sabien molt del dossier i tenien experiència en casos similars, consideraven que demanar un règim transitori de 30 anys perquè el tabac entrés a la unió duanera era un error: no hi havia precedent, no hi havia arguments tècnics suficients... I en aquell moment, el cap de Govern va decidir saltar-se les recomanacions i els dictàmens, i va tenir l’audàcia de demanar i aconseguir una transitòria sense precedents en els acords de la Unió.

Situacions similars, en què la visió política sap anar un pas més enllà del que aniria el rigor tècnic, les trobaríem en el moment de negociar l’acord amb França per evitar la doble imposició, o amb la Llei d’obertura econòmica del 2012, o quan es va introduir l’IRPF, o quan Martí va apostar de forma clara per donar suport al projecte del Bàsquet Club Andorra. I també durant la gestió de la crisi de BPA, un afer complex i encara massa recent per entendre fins a quin punt el lideratge de Toni Martí va ser determinant per salvar el país de la que era una tempesta perfecta.

Amb independència de l’opinió que ens mereixin cadascuna de les decisions que es van adoptar, el cert és que una vegada i una altra Martí va demostrar que amb les aportacions tècniques i especialitzades no n’hi ha prou. Són aportacions necessàries, però no suficients per governar un país.

Des del punt de vista polític, Toni Martí era molt més que una màquina de comptar vots i guanyar eleccions; perquè tenia l’instint de saber quan calia anar un pas més enllà i l’audàcia d’anar-hi.

En l’àmbit professional i personal va sacrificar moltes coses per dedicar-se en cos i ànima a la política. Perquè l’apassionava, perquè, en paraules del poeta Maragall, era “la teva vocació, la teva estrella, allò pel que serveixes, allò en què realment ets un entre els homes”. Com la medicina apassiona els bons metges, la poesia els bons poetes i el càlcul d’estructures els bons enginyers. Apassionar-se fins al límit de la bogeria, si fos necessari.

Sovint diem, pensant que estem dient la cosa més entenimentada del món, que no volem polítics professionals. Doncs provem amb els aficionats, a veure què passa. O és que tampoc no volem advocats professionals, o forners professionals, o periodistes professionals, o metges professionals?

El que hauríem de voler són bons metges, bons periodistes, bons forners, bons advocats... i bons polítics. I Toni Martí, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts, era un bon polític, perquè aportava allò que només el polític vocacional, el polític que té ofici, el polític que segueix la seva estrella, pot aportar: l’audàcia i el valor de la política.