Sigui com sigui, pagesia a Andorra

L’entrada de l’ossa a les Valls d’Andorra, com estilen de fer quan volten xafarderes per les altes cotes pirinenques, ha afegit un motiu més de preocupació al sector agropecuari del país. A la passada Fira d’Andorra la Vella va ser uns dels temes de conversa, enmig de les tradicionals maneres de dir i escoltar pròpies de la trobada anual. Pagesos i ramaders d’Andorra tornaven a moure bestiar i cap a fira, per tal de mantenir viva la tradició, per tal de continuar, que d’això es tracta. De totes les feines o quefers actuals, podem afirmar i ens agrada dir que treballar la terra i pujar animals són les més antigues, pervingudes des de la prehistòria. Sense la seva dedicació, la fesomia de les valls andorranes no seria la que és avui en dia. Els camps de vora els pobles, els prats, les pastures de les alçades, no existirien pas sense la feina de tantes i tantes generacions que han treballat la terra, amb els coneixements i cultura apresos de petits dels grans i en fer-se els petits grans, transmesos al seu torn a les joves generacions. Les traces sobre el terreny d’aquelles primeres comunitats prehistòriques, presents, perquè encara en queden rastres, però difícils d’advertir i d’interpretar si hom no hi està avesat, són les fites més antigues de les que conformen el paisatge del Pirineu i de les altres àrees de muntanya d’Europa i Àsia. Dic aquests dos continents per proximitat i veïnatge i per contactes culturals produïts per simpatia, és a dir, per trobades amistoses, o també esdevingudes a la força, amb garrotades i cops de rocs per fer fora els qui s’acostaven a un indret on ja hi havia una colla establerta. Llegir en el paisatge andorrà les evidències de poblament antic ens permet confirmar la pagesia, la ramaderia i les feines del bosc com a comunes i principals, sense les quals, tinguem-ho ben present, avui en dia no hi hauria l’estructura agrícola, allò que se’n diu el parcel·lari agrari, i probablement tot seria bosc. És a dir, que l’activitat humana i la cultura agrícola i ramadera han configurat el país en concret i la resta de valls pirinenques, de mar a mar, de la Mediterrània a la Cantàbrica.

I l’ossa, en totes les èpoques, des del paleolític pirinenc, fa 35.000 anys, que ja era caçada, perquè la seva pell permetia abrigalls personals i flassades ben calentes, fins ben entrat el segle XX, fa només cent anys, ha estat present i com a fera que ataca bestiar i es deleix per les pomes i la mel, ha representat, va representar per a les generacions de tots aquests segles un inconvenient, un destorb, una molèstia, un maldecap. Ben bé com en l’actualitat quan es presenta tan panxa i al seu aire, indiferent a les fronteres administratives i a les simpaties o rancors que suscita entre la gent. L’única diferència és que ara, en els temps actuals, l’ossa és protegida per llei i no se li pot encarar el canó de l’escopeta com sí que era permès i premiat quan caçar-la i abatre-la era festejat per tothom. Sí que és cert que abans, el viure era en moltes famílies, més aviat un sobreviure i davant l’ossa que piscava una ovella, un vedell o un pollí, no hi havia compassió a l’hora de parar-li el parany, de fer-la anar cap a la trampa o d’engegar-li un tret. Abans era el poder alimentar-se i si calia fer desaparèixer l’ossa, o el llop, o la guineu que esgarrava el galliner o el coniller, es feia, fos en accions individuals o bé comunes. Aquest darrer, el procedir comunament, és un tret pervingut de les comunitats prehistòriques, les quals, per més llunyanes en el temps que ens puguin semblar, ens han arribat els seus batecs en la manera de fer actual, adaptant-se cada generacióde cap aquí a les circumstàncies que s’anaven presentant, a les èpoques de bonança climàtica, a les èpoques de més fred, de collita escassa.

Sigui com sigui, els paràmetres actuals, les realitats socials, econòmiques, urbanístiques, conformen una Andorra en evolució constant, en expansió semblaria que imparable. I per això és tan important que la pagesia hi sigui, perquè hi ha estat sempre i perquè si arriba a les portes de la desaparició, a extingir-se, seria una fatalitat de resultats deplorables, perquè dient-ho d’una manera breu, es perdria el país. Sigui com sigui, doncs, pagesia Andorra, amb les adaptacions que calgui davant la presència de l’ossa que, encara que esporàdica, és una realitat. I si calen ajudes del Govern per si es produeix un atac, hi hauran de ser. Tot perquè la riquesa natural d’Andorra, amb ossa inclosa, pugui conviure amb la noble, antiga i actual activitat del treballar la terra, del tenir bestiar.