Un poble oblidat

Vista l’actualitat, i entenent que necessitem retrospectiva i calma per poder analitzar, cosa difícil avui, és impossible, no obstant això, no indignar-se de la situació de la població civil palestina. De l’atac de Hamas ja en tenim moltes notícies, tot occident l’ha condemnat i els israelians ja tenen el principal suport, el dels EUA. No pretenc donar la raó als uns o als altres, ni justificar cap violència, sinó entendre la situació de Palestina en general i donar veu al poble civil palestí, el que a hores d’ara mor.

Cal, en primer lloc, refrescar la memòria fins a final del segle XIX, quan la idea de crear un estat jueu neix sota la pressió dels pogroms russos que acaben amb la vida de milers de jueus. A Europa l’antisemitisme també era d’actualitat (i sempre ho ha estat en diferents graus), sols cal recordar el cas Dreyfus a França. D’aquí que un periodista jueu, Theodor Herzl, llança la idea d’un estat jueu a Palestina. Som el 1896. A poc a poc jueus europeus, entenent que l’antisemitisme a Europa és crònic i no els garanteix cap seguretat, immigren cap al territori palestí, el que el seu llibre sagrat indica com la terra dels seus ancestres, la terra on ha de venir el Messies, i inclús compren terres als àrabs que vivien en aquell territori, en previsió de la instal·lació de més immigrants. En aquell temps Palestina, que no té límits definits, està sota el control de l’imperi otomà i els jueus representen prop del 10% de la població (població que mai va immigrar malgrat el relat del famós retorn que justificaria la presència en massa de colons jueus segons l’historiador Shlomo Sand). Tot canvia amb l’esclat de la primera Guerra Mundial. Els britànics i francesos (principals països colonitzadors del món a principi del segle XX) prometen als àrabs un estat lliure i independent si lluiten contra els turcs (aliats dels alemanys). És el temps de Laurence d’Aràbia. Però al mateix temps els anglesos necessiten fonts per a la guerra i es giren cap a la comunitat jueva americana, reputada, molt adinerada. És quan el ministre d’Afers Exteriors, Arthur James Balfour, envia una carta a A. Rothschild, llavors president de la federació sionista anglesa, on escriu que el govern britànic estaria disposat a reconèixer una llar jueva a Palestina amb la condició de respectar els drets de les comunitats no-jueves presents. Això permetria sobretot als anglesos controlar el canal de Suez, pas estratègic entre Anglaterra i les seves colònies. Dos promeses contradictòries fetes als àrabs i als sionistes que tindran una nefasta repercussió.

Quan acaba el conflicte, sota el cobert de la SDN (Societat de Nacions, ancestre de l’ONU), controlada de facto per francesos i anglesos, aquests es reparteixen els territoris al més pur estil colonial. Es creen les fronteres de Síria, el Líban, Jordània... i Palestina queda sota autoritat anglesa. Els àrabs de la regió veuen com els colons jueus es beneficien de la protecció del sistema colonial imposat a costa seva i s’indignen legítimament. Però és amb la Segona Guerra Mundial i la barbàrie nazi antisemita que el moviment s’accelera, lògicament. Els jueus europeus, quasi exterminats, ja no estan segurs a Europa i busquen legítimament un lloc on refugiar-se. El govern colonial britànic no pot controlar el flux d’arribades, que genera cada cop més tensió amb els àrabs i són els mateixos jueus que recorren als atemptats terroristes contra el poder que intenta frenar el moviment. Desbordats, els anglesos deixen l’assumpte en mans de la recentment creada ONU. És llavors quan Ben Gourion proclama la creació de l’estat d’Israel el 1948. Successivament, els països àrabs s’independitzaran del colonialisme i tots tindran un estat propi, tots excepte... Palestina. La història des de llavors ja és molt més coneguda. Revoltes i guerres contra els colons jueus (sionistes) per part dels països àrabs i rèplica sota forma d’ocupació de territoris per part hebrea, fins al punt actual, en què la població palestina viu en camps de refugiats des de fa dècades. El protector anglès ha estat reemplaçat pels EUA, que veu en Israel el perfecte policia de barri que els fa la feina bruta a fi de mantenir un control sobre la regió més pròspera en petroli (Noam Chomsky, Rony Brauman). Semblava que el 1993 a Oslo s’arribava a un acord per crear un estat palestí, ja coneixem tots com va acabar; amb l’assassinat de Yitzhak Rabin (primer ministre israelià) per un extremista jueu, seguit més tard pel de Yassir Arafat (cap de l’OLP). Inclús Ariel Sharon, que no és particularment un tendre, va fer retirar colònies jueves dels territoris ocupats. Però amb l’arribada de Netanyahu al poder (del 1996 al 1999 i a partir del 2009 fins ara), tota possibilitat de tirar endavant els acords d’Oslo es va esfumar.

Arribat a aquest punt, cal fer una menció especial a l’actual govern israelià. Compost de membres obertament racistes, d’extrema dreta i d’ultraortodoxos, el govern de Netanyahu afavoreix sense complexos i amb l’ajuda del Tsahal (armada d’Israel) la colonització dels territoris ocupats de Cisjordània, per la força, la violència, la brutalitat i l’assassinat impune. Aquest any (fins al 21/08/2023, font ONU) són 200 morts palestins per 30 israelians. Xifres que es multiplicaran exageradament a Gaza. Cal recordar que l’ONU ha condemnat repetides vegades la colonització israeliana, sense que tingui cap efecte sobre la política de Netanyahu. Govern violent que no sols oprimeix els palestins, però que deixa totalment desemparada la mateixa població israeliana laica, musulmana, cristiana i no extremista, que veu amb esgarrifor com el seu país pren una deriva teològica fanàtica on els principis democràtics ja no són la base del sistema polític, on els ciutadans d’una altra confessió no tenen els mateixos drets que els jueus (principi de l’apartheid). Podem apreciar com els discursos del ministre de Defensa, Yolav Galant, estan a l’altura dels de la jihad islàmica o d’al-Qaida. Quan el fonamentalisme pren el poder, oblidem-nos de negociacions, de democràcia o de pau, és l’hora de l’obscurantisme.

A més dels milers de morts civils, 41 periodistes i 99 membres de l’ONU ja han mort sota les bombes d’Israel. Dret a la defensa és natural, dret a la matança de civils és criminal. Com ho ha estat l’atac de Hamas a la població israeliana civil, com ho és el bombardeig indiscriminat en què els danys col·laterals superen amb escreix els objectius armats, com ho és el càstig col·lectiu amb la privació de tota assistència a la població civil.

La situació dels palestins és la següent: 2,5 milions de palestins a Gaza atrapats en escassos 440 quilòmetres quadrats (com Andorra), una presó a cel obert sense cap esperança de futur. Una presó que es converteix en un cementiri als ulls de tothom. I, d’altra banda, la regió de Cisjordània (2,8 milions de palestins), on cada dia que passa els palestins perden part del seu territori i dels seus habitants a favor dels israelians, dins la indiferència general. Dos territoris desconnectats entre ells, una burla més. Rony Brauman, jueu nascut a Israel, expresident de MSF (Metges Sense Fronteres), clama alt i fort que sols es parla del dret d’Israel de defensar-se, però ningú parla del dret dels palestins de defensar-se contra la colonització que pateixen des de fa ja moltes dècades. Un dret reconegut per l’ONU. Un poble espoliat, arraconat, maltractat, engabiat, separat, utilitzat, els palestins paguen amb el preu de la sang l’antisemitisme històric, sobretot europeu i rus, origen de la migració jueva en massa. Són víctimes de les polítiques colonialistes d’occident, són ostatges i moneda de canvi dels règims autoritaris musulmans, són l’objectiu a destruir pels extremistes del govern israelià. Un poble oblidat per tothom.