100 anys! Llarga vida al Peret!

14 de novembre del 1923, cal Toni del Forn, Canillo. A la posobra d’un hivern dur a prop de 1.800 metres d’altitud, en un dels nuclis més alts d’Andorra, en una casa de pagès sense aigua ni llum, i durant l’estiuet de Sant Martí, vau néixer, Pere Torres Casal, el Peret de Toni, fill d’Antoni Torres de cal Toni del Forn i de Bonaventura Casal de cal Borronet, també del Forn.

Amb la vostra arribada, ampliàveu la vostra família amb els altres tres germans: la Maria (la nena) de vuit anys, el Tonet (el nen, després el Roc) de sis anys i el Pepito de quatre anys. Uns germans que han gaudit, tots ells, d’una llarga i plena vida, i sempre units i ben avinguts.

Dimarts passat vau fer 100 anys! Per molts anys!

Ningú més que vós sap avui com era i com ha canviat l’Andorra d’aquell temps, i quin luxe de sentir-vos-ho explicar. Anècdotes i records que poden semblar trets d’una pel·lícula muda en blanc i negre, però que són vivències reals i exemples de supervivència, de com vós i la vostra generació vau tirar endavant la vostra família i el nostre país.

Ens heu explicat i ens expliqueu l’Andorra del “temps dels treballs” (com s’anomenen els anys de la construcció de les carreteres per Fhasa), l’arribada de la llum, de quan portaveu els fardos de llana pel port d’Incles en el temps del contraban (i alguna roda de camió al coll!), de quan els nazis van estar a punt d’emportar-vos just a la frontera del Pas de la Casa a peu de metralleta, de quan anàveu a França a vendèmies a guanyar-vos la vida els mesos que a Andorra no hi havia feina per a tots, de quan caçàveu els isards per les serres i de quan un dia vau sentir bramar l’ossa, de quan vau ser cònsol i havíeu de fer els equilibris amb els representants dels coprínceps per defensar la vostra Parròquia, de com vivíeu amb passió (i indignació) la resolució del terreny de Concòrdia, o de quan vau recuperar amb el vostre nebot, el Tonet del Roc (epd), la tradicional vianda de Sant Antoni.

Heu estat el pal de paller de la vostra casa, cal Toni del Forn, cuidant-la com us han ensenyat els vostres pares, i com a ells els ho van ensenyar els seus. Sou l’hereu d’una casa, però sobretot sou l’Hereu d’un llegat immaterial, d’uns valors que avui semblen obsolets, però que són els que ens han fet prosperar i mantenir-nos com a país. Heu fet de la màxima del Manual Digest “Conservar les antigalles, tan que se puga, y encara que algunes apareixen ridícules es perque no penetram be sa finesa”, la vostra divisa. Conservar, protegir i defensar la família, la casa, la Parròquia i el País.

Ho heu fet com a gran germà petit de cal Toni del Forn, com a espòs de la Conxita, com a pare de la Meritxell, com a padrí de l’Andrea i de l’Àngela, com a cònsol de Canillo, i com a gran i bon andorrà; i ho continueu fent encara avui quan us trobem al peu de la Devellada conversant amb els vostres amics, o al cafè, o a casa vostra, interessant-vos per tot el que passa a la Parròquia, les famílies o la política.

No oblidaré mai quan de petit pujava amb la meva padrina (la vostra germana, la nena) i la meva mare a plegar l’herba i a rasclar al prat de Font de Vaca o a la Boïga del Puador, on carregàveu amb la forca i a força de braços, els feixos d’herba al carro estirat per aquell matxo amb morralles musicades i que no parava de remenar la cua per fer marxar els tavans; de quan el matí a casa menjàvem la crosta de la llet de les vostres vaques o el gravis o la brutina que portàveu després de néixer un vedell; de quan anàveu al mercat de la Seu i fèieu aquells esmorzars de forquilla i ganivet; d’aquell any que vam anar a fira a Tarascó amb el vostre germà Roc i em vau aconsellar sobre quina dalla comprar; de quan quasi cada dia ens creuàvem (fins fa ben poc) per la carretera del Forn amb el vostre jeep venint de conduir el bestiar (les gallines, els conills i les ovelles); de quan vam anar a plegar carreroles a sobre d’Ur amb el vostre gran amic el Pepito de Gabatxó o a plegar rovellons sobre el Pla de Sant Tirs no fa tants anys; de les llargues converses, tertúlies i discussions al Jimmy, en aquell consell de savis de la Parròquia; que a l’hivern o a l’estiu sempre aneu amb la vostra simarreta, camisa, jersey i jec; de l’exposició de maquetes d’esglésies que heu fet aquest any per la Fira de Canillo i que encara es poden contemplar a l’Espai Galobardes; o d’aquest dimarts al bar la Canya de Canillo quan parlàveu amb el vostre telèfon mòbil amb algú que us felicitava després de bufar les espelmes de 100 anys sobre un panettone amb una trobada improvisada d’amics; i de la trobada a casa vostra a la tarda, amb els cònsols i consellers (l’Agustí, el Marc de Gabatxó, el Miquelet de Francés i el Rafel de Tomàs) i l’entranyable mossèn Ramon, que escrivia ahir en el seu missatge diari de whatsapp: “Gràcies, Peret, que continuï el camí per al bé de tots sortint del passat i del present cap a un futur millor; una de les lliçons que he après de vós és: l’objectiu de la vida no són les teories sinó l’acció.”

Peret, per tot això, només us puc i us podem dir Gràcies! 100 vegades Gràcies per totes aquestes lliçons de vida i d’andorranitat, que no s’aprenen a cap escola, que ens heu donat i que ens continueu regalant. Sens dubte el vostre bon humor i el vostre tan sentit fi de l’humor hi són per molt, i també són la millor medicina quan us demanem: “Peret, com us trobeu?”I contesteu: “Na fent, però avui em fa una mica de mal el païdor.”

Peret, la vostra presència avui es converteix en la nostra essència, i ens retorna a tots a allò d’on venim, afegint-hi una dosi d’humilitat i de petitesa difícil d’encaixar en la societat actual, però tan necessària per discernir entre l’essencial i superficial.

Per molts anys en pugueu gaudir i us puguem gaudir!

* Jordi Alcobé, Besnebot i admirador del Pere de Toni