Els 90 anys d'Artur Blasco

Els acaba de fer, els 90 anys, el 5 de novembre passat. I continua caminant, i continua treballant, i continua amb els ulls oberts i l’oïda sempre a punt per escoltar. Parlar amb l’Artur Blasco és entrar en un retaule de noms, de llocs, de vivències, d’amistats. En la seva llarga vida, des de petit a Santpedor i voltant el món de jove per recalar a Arsèguel ja fa seixanta anys, l’Artur Blasco ha tingut la sort de conèixer molta gent, gent dels pobles i cases de pagès del Pirineu amb la qual ha mantingut llargues converses, amb aquell fer natural de l’enraonar, connatural en qui va per la vida amb il·lusió, però també amb la intenció d’aprendre, de saber coses de qui té al costat. Per això l’Artur té tantes coses apreses i ens n’explica ara una ara l’altra, segons sigui un tema o l’altre el de la conversa. Amb això vull dir que gràcies a la seva feina de recórrer incansablement, sense mandra, no cal dir-ho, les comarques pirinenques, des de la Ribagorça i l’Aran fins a la Garrotxa, ens pot explicar amb exactes paraules les històries viscudes i les que li han explicat a ell persones que les van viure. Exactes paraules i noms i dates concretes desades a la seva prodigiosa memòria i que ragen a doll, generoses.

L’Artur Blasco ha fet i fa encara una feinada ingent, immensa, de les que només es poden realitzar dedicant-hi hores i hores, fetes de minuts i minuts, com treball de formigueta. L’Artur no té mandra a l’hora d’anar per feina i quan porta una idea al cap, fins que no la tingui ben encaminada i apamada, no pararà. I quan s’atura, no passarà gaire temps per tornar a emprendre un altre projecte, una altra aventura humana. Així va passar quan a mitjan dècada dels anys seixanta del segle passat va arribar a la Seu d’Urgell amb uns amics que tenien casa a Arsèguel i ja s’hi va quedar. Però el motiu no va ser altre que el so de l’acordió del Ricard Muntané, el Fiter de Canelles, el darrer acordionista de carrer que quedava en actiu en aquestes contrades. I l’Artur, quan el va veure al passeig de la Seu i va acostar-s’hi, va reviure la mateixa melodia escoltada enmig del mar Àrtic, de retorn de les costes de Groenlàndia cap a Reykjavík, capital d’Islàndia, país on va viure de jove i on es va enrolar en un bacallaner mig any seguit. El telegrafista d’aquell bacallaner, quan feien viatge de retorn carregats amb 250 tones de bacallà, els alegrava la tabola amb un acordió diatònic i el del Fiter de Canelles l’hi va recordar. Aquell fet, al capdamunt del passeig de la Seu, va ser el primer pas de la dedicació de l’Artur a l’acordió diatònic, a la seva preservació i divulgació. La Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, celebrada cada any des del 1976 a final de juliol a Arsèguel, el Museu de l’Acordió també a Arsèguel i sobretot crear l’ambient amb estima i valoració de la seva feina, amb els vells acordionistes, que van tornar a agafar l’acordió gràcies a l’Artur, encarregant-se de reparar-los o de comprar-ne de nous. I després vindria el recull de les cançons de tradició oral, aplegades en la col·lecció A peu pels camins del cançoner, del qual ara n’està preparant el volum del Solsonès, amb previsió de publicar-lo la propera primavera.

Avui a Arsèguel brindarem pels noranta anys de l’Artur Blasco. Ho farem en el marc de la VII Trobada d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, itinerant cada dos anys per algun poble de l’Alt Urgell. Hi sou convidats a venir, per escoltar les aportacions dels qui treballen en un tema en concret i l’exposen generosament. És una bona manera de fer comarca, de fer Pirineu, de contribuir a preservar els coneixements que ens han estat llegats i els que configurem avui per quedar per al futur. I a l’Artur li agrairem tot allò que ha preservat de l’oblit i de la desaparició. I ho farem recordant moments, recordant persones, recordant trossets de vida que omplen de satisfacció. Gràcies per tantes coses Artur, gràcies per la teva bonhomia. Per molts anys!