Amnistia

Sorprèn l’enrenou que hi ha a Espanya pel tema de l’amnistia i la nova legislatura de Pedro Sánchez. No entraré aquí a jutjar el que va passar amb tot el tema del procés, però com deia l’altre dia John Carlin a la seva col·laboració a La Vanguardia, muntar tot aquest pollastre, armar un sidral, per gent que defensava una manera de veure les coses, de manera pacífica, sense cap mort, ni violència pel mig, no té gaire sentit, a no ser que estiguis ressentit per un nacionalisme més extremat que l’anterior. No és nacionalista sols qui vol separar-se, per les raons que sigui, sinó també aquell que vol mantenir una unitat determinada. Amb una petita diferència; els segons compten amb moltes més eines i força que els primers. No cal ser un geni per entendre-ho.

Els independentistes van desafiar la Constitució espanyola? Sí, és evident que sí. Van ser violents? Mai es va arribar a la violència. Excepte petits aldarulls, posteriors a les garrotades policials de l’1 d’octubre. Però d’aquí a acusar tsunami democràtic de terrorisme hi ha un abisme, farcit d’aquest altre nacionalisme que fa olor de naftalina i que aquests dies ensenya el seu poder de convocatòria a Espanya.

De fet, han estat i són o han estat molt més violentes les manifestacions davant la seu del PSOE a Madrid en l’actualitat o les del col·lectiu de taxistes fa uns anys a Barcelona que les dels independentistes catalans. Si deixem a part les manifestacions violentes i ens centrem en les que s’han fet sense nocturnitat, ara resulta que la dreta està orgullosa del seu poder de convocatòria. Ara sí que fa goig, diuen, però obliden que en més d’un ocasió els independentistes van treure més d’un milió de persones al carrer, sols a Catalunya, i sense trencar un plat.

En qualsevol cas, el referèndum i el procés van fer mal a Catalunya. Més enllà d’una ideologia i de la reacció desmesurada de l’estat espanyol va patir l’economia i es va crear un estat certament difícil del qual encara es paguen les conseqüències.

No m’estendré gaire més. Però no oblidem que hi ha hagut gent que s’ha tirat tres anys a la presó, per una declaració suspesa instantàniament pels mateixos que la van promulgar, i que va provocar no sols una reacció directa i desproporcionada, sinó també danys diguem-ne col·laterals. Serveixi com a exemple el cas de Sandro Rosell, l’expresident del Barça, que va passar tres anys en presó. Persecució política, pura i dura.

Però ho repeteixo, el procés ha servit per deixar al descobert l’altre nacionalisme. Ha servit per fer créixer l’extrema dreta i, al mateix temps, una esquerra més transversal.

Pedro Sánchez concedirà l’amnistia als implicats en el procés. Sense procés, Pedro Sánchez ja no seria president. És curiosa la política. Mentrestant, a la dreta encara no saben gaire bé cap on anar; tot apunta que seguiran decantant-se encara més a la dreta, de manera que Vox continuï perdent vots.

I sí, per si de cas, ja sé que en aquest article estic donant una opinió del que passa a Espanya i no a Andorra. Sols m’agradaria aclarir que en soc conscient, plenament conscient.