La tribuna
Velles Cases fa país
Quantes històries i fets s’haurien perdut sense les tertúlies
Les vetllades a la vora del foc eren moments de relació humana i tenien la virtut de lligar el passat amb el present. Quantes històries i fets s’haurien perdut sense les tertúlies, sense aquells relats explicats pels més grans amb aplom i escoltats pels més petits i joves amb una curiositat curulla d’emocions i de somnis. I així és com han arribat fins als nostres dies tota una munió de vivències pretèrites, d’anys i algun segle enrere, mantingudes, guardades a la memòria familiar. I aquells moments, a la vora del foc, o a la fresca de l’estiu, sumats els de casa a casa, arribaven a fer tots junts la història més propera, la del poble que, com és natural, s’assemblava a la dels pobles veïns, però amb les particularitats o singularitats que diferencien cada contrada. Un poble tindrà la vida a la solana, l’altra quedarà més a la banda de l’obac, un altre serà a les ribes del riu i un altre aturonat a l’esperó de roca. Uns rebran els oratges més secs, els altres més humits. Hi haurà pobles que tindran conreadís abundant, una bona estesa de camps de bon treballar i altres s’hauran d’enfilar pels bancals i les feixes de la costa dreta amansida a cops de magall i amb més duresa a l’hora de treballar. Uns tindran el bosc gairebé a tocar i els altres hauran d’anar a buscar la llenya tres hores lluny. Uns abeuraran el bestiar als coms de la font i altres l’abeuraran al riu. Uns sentiran el so de les campanes com a seu i els altres també en sentir les seves les reconeixeran. La gent de cada poble us dirà els noms del seu termenal. Totes aquestes particularitats portaran que la manera de fer modelarà la manera de ser i amb els anys i amb els segles quedaran fixades a la pell de cada poble les marques que el distingiran dels altres.
Amb el temps, que tot ho endreça i manté o bé ho colga i amaga, segons el caire sigui bo o vagi de mal borràs, s’hauran configurat unes comunitats concretes, les quals comparteixen costums i tarannàs. Juntes, aquestes comunitats, cada poble, cada parròquia, faran allò que coneixem com a país, dintre del qual hi ha convivència i col·laboració. Les valls d’Andorra en són un exemple clar, de país fet sumant vida i anys de cada vall, de les diferents parròquies que les conformen. Encara més en tractar-se d’un país de muntanya, al bell mig de la serralada pirinenca, perquè amb les alçades que li fan barana, el ser i el fer d’una determinada manera afermen el tarannà de qui l’habita, perquè ha de mirar necessàriament dintre dels seus acotats horitzons geogràfics, vells de temps, com les cases que un dia es bastiren i com totes les que s’han bastit, acarrerant-se, fent veïnatge. Ens ho recorden sovint des de l’Associació Cultural Velles Cases Andorranes, vetllant per mirar de mantenir els batecs concrets d’abans en els tan dispersos temps actuals, mirant que no s’acabi de perdre el llegat patrimonial, arquitectònic i artístic de què Andorra pot presumir. La sensibilitat de Velles Cases Andorranes fa que les seves obres, els seus actes, contribueixin a fer país, que no és altra cosa que mantenir la brasa i el caliu de la llar comuna, la que abans consideràvem fitada dins uns termes, les valls d’Andorra. Deixada enrere l’etapa en la qual era president Claude Benet, enfocada particularment a la restauració del Fargo, la junta actual, amb Robert Lizarte de president, enfoca la llanterna cap als postulats fundacionals de l’entitat: coneixement i preservació del patrimoni arquitectònic, amb les seves components historiogràfiques.
El fer país de Velles Cases Andorranes implica mostrar sobre el terreny, amb excursions específiques, el patrimoni artísticocultural andorrà i el de les terres veïnes. Excursions amb ànim d’adquirir coneixements, però també, cosa important, de crear caliu entre els socis de l’entitat. A més de les sortides, hi ha les conferències, emplaçades a la Biblioteca Nacional, de persones enteses en diferents aspectes del patrimoni, com ara les darreres fetes per David Mas, Claudine Pailhes, mossèn Benigne Marquès i Eudald Guillamet, de categoria en les seves temàtiques, de tants coneixements i tanta bonhomia en les seves expressions.