Bombolla

Al diari degà dels que s’editen a Barcelona es podia llegir fa uns dies que a Madrid i Barcelona ha virat la tendència dels preus de compra d’habitatge, a la baixa. De moment, lleugerament. Això fa pensar immediatament en les evolucions cícliques del món de l’economia i, a la vegada, en la comprovació empírica diària de la sobreabundància de construccions a la pràctica totalitat de les parròquies.

Seguint aquestes realitats, més que regles, dels mercats, podem concloure que, més d’hora que tard, a la pressió de l’oferta correspondrà una disminució de la demanda i, com a conseqüència lògica, també aquí hauria d’invertir-se la tendència i començar el retorn a les davallades.

Ja va passar encara no fa gaires anys un canvi de cicle semblant per a infortuni de promotors i inversors. És cert que, tot i que baixin, les grans ofertes de luxe –o, si voleu l’anglicisme, d’alt standing– per molt que s’abarateixin, continuaran fora de l’abast de les economies domèstiques mitjanes o baixes.

Si ja és difícil l’accés a un pis de lloguer, la conjuntura actual, amb restricció de crèdits hipotecaris i interessos elevats, encara limita més l’opció de convertir-se en propietaris. Ja hem vist, en el cas de crèdits obtinguts amb remuneracions variables, com han anat creixent les quotes a pagar per les persones “víctimes” d’hipoteques variables.

Potser algun expert recomanaria esperar que aquí es produeixi, com a les dues principals ciutats espanyola i catalana, el canvi de tendència. O qui sap si les seves previsions contemplen que la tendència alcista perduri encara per un temps. D’assessors/es no en falten, i dels que acostumen a encertar els consells.

De la seva banda, les institucions ja han posat fil a l’agulla –almenys no han deixat de dir-ho– perquè molts i moltes més puguin veure complert el dret constitucional i universal d’accés a un habitatge digne.

Fins i tot s’ha plantejat una possible inversió de part dels fons de reserva de les pensions de la CASS en vivendes, segurament recordant l’èxit dels blocs de Prada Casadet, que van suposar –perdó pel retorn a l’anglès– un win-winper a les dues parts afectades:garantia de rendibilitat fixa i raonable per a l’ens inversor, i accessibilitat relativa per al llogater.

Això, és clar, amb tota la prudència necessària perquè no es produeixi una nova fuita a la “guardiola” d’on han de sortir les pensions que cobren els padrins i padrines, i les que hauran de cobrar –encara més i probablement més elevades– els futurs i futures “beneficiaris” –és un dir– del sistema. Amb totes les reformes que s’han augurat, reiteradament, com a única solució per mantenir-ne la viabilitat. En aquestes valls i en la resta de l’entorn geopolític. És la lògica de l’evolució demogràfica, on cada vegada hi ha més gent gran i més duradora gràcies als avenços mèdics, en paral·lel als descensos dels índexs de natalitat que, sense els reforços de la immigració, farien encara més escàs el nombre de persones en edat laboral i cotitzants, que són els que aporten el capital imprescindible perquè la CASS pugui satisfer les pensions previstes, per minses que siguin –i que generalment ho són– i insuficients per viure dignament només amb elles.