Postals d'Itàlia

Charles Dickens (1812-1870), sens dubte el més gran novel·lista anglès de l’època victoriana, se sent impel·lit, com tants altres aristòcrates i artistes del seu temps, a fer el Grand Tour. Visita França, Suïssa i sobretot Itàlia l’any 1844, quan tot just tenia 32 anys. Ja havia conegut un enorme èxit al seu país després de la publicació d’Els papers de Pickwick i d’Oliver Twist. És captivat, és clar, per l’encís d’Itàlia, però no se li escapa la deixadesa i l’empobriment d’aquell singular país. A Dickens li interessa més l’observació de l’homo qualunque, de la gent del carrer, que la detallada descripció dels monuments. Prenent com a base Gènova, explora els paisatges i les ciutats de la bella península mediterrània i en Postals d’Itàlia ens els presenta amb desinvolta agilitat:

-Villa Bagnerello, el seu domicili genovès: “És una casa antiga, potent, errant, fantasmal, ressonant, ombriva i nua com jo no n’havia vist o imaginat mai [...] Pel que fa a les mosques, no en fas cas. Ni les puces, la mida de les quals és prodigiosa i el nom de les quals és legió, i que poblen la cotxera a tal punt que cada dia espero veure com el carruatge surt en persona, estirat per una miríada de puces feineres treballant en equip”.

-El Porto Franco: “Dos oficials pretensiosos, amb tricorns, s’estan al portal per escorcollar-te si volen, i per no deixar-hi passar ni monjos ni senyores. Perquè ja se sap que tant la santedat com la bellesa cedeixen a la temptació del contraban, i totes dues de la mateixa manera–és a dir, amagant els articles sota els plecs balders dels seus vestits”.

-“Tot es ven al lloc més improbable. Si vols cafè vas a una confiteria i si vols carn, probablement la trobaràs darrere una vella cortina a quadres, baixant mitja dotzena d’esglaons, en algun racó tan difícil de trobar com si la mercaderia fos verí i la llei de Gènova castigués amb la mort aquell que la vengués”.

-La catedral de Parma: “Aquesta catedral put amb els frescos de Correggio que es podreixen a la cúpula. Déu sap com devien ser de bonics en el seu temps! Ara els connaisseurs s’hi extasien; però un tal laberint de braços i cames–aquest munt d’extremitats en escorç entortolligades, embolicades, regirades–, cap cirurgià embogit no se’ls podria imaginar en el seu deliri més salvatge”.

-“Em pregunto, sobretot, perquè a les fondes italianes la gran característica de l’arquitectura casolana és que tot el foc s’escapi per la xemeneia, excepte el fum!”.

-«A l’època de Romeu, el camí [de Verona] cap a Màntua era tan bell? ¿Serpentejava a través d’una pastura tan verda, resplendent amb els mateixos rierols sinuosos i esquitxada amb unes fresques arbredes plenes de gràcia? De ben segur, aquelles muntanyes porpra eren a l’horitzó, llavors; i els vestits d’aquestes noies pageses, que duen darrere els cabells una agulla grossa i nuosa com un “punyalet” anglès, difícilment poden haver canviat gaire.»

-“La carretera costanera des d’on es divisa Camogli allà baix de tot és famosa, al temps de la calor i especialment en algunes parts prop de Gènova, per les cuques de llum. Caminant-hi una nit fosca, l’he vist convertida en un firmament centellejant: de manera que les estrelles llunyanes empal·lidien davant el centelleig i la brillantor que guarnien cada bosquet d’oliveres i cada vessant, i s’escampaven enlaire”.

-“Si Pisa és la setena meravella del món per mor de la seva Torre, pot reclamar ser-ne almenys la segona o tercera per mor dels seus captaires. Aborden l’infeliç visitant a cada revolt, l’escorten a cada porta per la qual entra i l’estant esperant amb grans reforços, a cada porta per la qual saben que ha de sortir”.

-Carnaval de Roma al Corso: “Hi havia també carrosses grosses plenes de noies maques–trenta o més, potser– i, durant dos minuts les descàrregues que llançaven des de dins, i les que hi eren abocades des de fora, d’aquestes casetes de pirotècnia de conte de fades, esquitxaven l’aire amb flors i bombons”.

-“El qui contemplarà l’obra mestra de Rafael, La Transfiguració, i anirà en una altra sala d’aquell mateix Vaticà, i contemplarà un altre disseny de Rafael que representa (en increïble caricatura) l’aturada miraculosa d’un gran foc per Lleó IV– i que dirà que les admira totes dues com a obres de geni extraordinari– ha de ser, al meu parer, deficient en els seus poders de percepció, i, probablement, en el més alt i elevat”.

-“Mirant més enllà de les muralles [de Roma], una piràmide rabassuda i raquítica [el sepulcre de Gai Cesti] forma un triangle opac a la llum de la lluna. Però, per a un viatger anglès, serveix també per assenyalar la tomba de Shelley, les cendres del qual es troben en un petit jardí a la vora. Encara més a prop, quasi a la seva ombra, hi reposen els ossos de Keats, “el nom del qual està escrit en l’aigua”, que brilla lluminosament en el paisatge d’una encalmada nit italiana”.

-“Capri–que una vegada va fer odiosa la bèstia deïficada de Tiberi–, Ischia, Procida i les mil distants belleses de la badia [de Nàpols] s’estenen enllà la mar blava, canviant amb la boira i el sol vint vegades al dia: ara ben a tocar, adés ben lluny, ara invisibles. Al nostre voltant s’estén la contrada més bonica del món”.

-Montecassino: “Hi ha dues ombres negres que caminen d’un costat a l’altre del pati interior, prop de les estàtues del Sant Patró [Sant Benet] i de la seva germana [Escolàstica]; saltironejant darrere seu, dins i fora dels vells arcs, hi ha un corb que gralla en resposta a la campana i que pronuncia, a estones, el toscà més pur. Com s’assembla a un jesuïta! No s’havia vist mai un tipus murri i cautelós com aquest corb ara que s’està a la porta del refectori, amb el cap a un costat i fingint mirar cap a un altre costat, mentre escodrinya atentament els visitants, i escolta amb atenció fixa”.

La desenfadada mirada de Dickens a la Itàlia de mitjans del segle XIX, un binomi sensacional...