“Espanyol, jo? No em facis riure”

El Jordi, un dels meus millors amics de la infantesa, era ja llavors independentista. Potser teníem quinze anys, quan ell no es perdia ni una de les manifestacions que, per la diada, sempre replegava quatre gats a la plaça Urquinaona.

Llavors, al meu entendre, el meu millor amic era un radical allunyat de la realitat que no deia res més que bestieses. Un d’aquells “quatre boixos”, que tan desafortunadament va deixar caure en Xavier Tardà no fa gaire.

Vàrem créixer en el temps del pujolisme, que encarnà en la màxima expressió el pactisme fruit de la negociació política en majúscules, a anys llum de la política espanyola d’avui en dia, on hem perdut tota la seva essència per esdevenir majoritàriament demagògia.

Allò que en diuen el peix al cove. Jo mateix, probablement també influenciat pel que es pensava a casa, vaig créixer amb la idea que era possible l’encaix dels catalans dintre d’Espanya, on tots units podíem ser més forts i enriquir-nos tots plegats de les singularitats d’uns i d’altres, i fins i tot, mireu si la diré ben grossa, entenia la Corona espanyola com un símbol importantíssim i cabdal en la unió entre tots els espanyols.

Gairebé trenta anys després, i ja en fa més de deu, he abraçat l’independentisme com a única solució possible per a Catalunya. No en veig cap altra de possible. És més, crec que és l’única manera on realment tota la societat espanyola sortiria guanyant i es veuria forçada a fer un canvi estructural, per no dir mental, que al meu entendre necessita abordar per poder ser un país seriós, i no la mena de circ de pandereta que és, i ha estat, sempre Espanya, i és la riota de molts altres països, tot i que ells, els espanyols, van pel món pensant que van donant lliçons.

Aquest canvi en la meva visió política, social i estructural d’Espanya, no ha estat un canvi d’un dia a l’altre, ni d’un any a l’altre, sinó una evolució constant fruit de l’experimentació i l’observació.

D’intentar trobar un encaix, primer. D’intentar assolir reivindicacions mitjançant la negociació, després. De no obtenir res més que injustícies com a resultat i a sobre haver d’aguantar mofes i menyspreu i una falta d’estima i sensibilitat per a tot allò que porti com a marca el tret diferencial català, ja sigui la nostra economia, la nostra llengua, la nostra cultura.

Em seria molt senzill argumentar un per un els motius de greuges no resolts, però no, això ja és història. Si una cosa defineix i enorgulleix els catalans és el diàleg, l’empatia vers els altres, però amb els espanyols no és possible, ells tenen una altra cultura mental.

Amb els espanyols no es pot seure a parlar a cap tauleta, i no perquè no creguem que els conflictes se solucionin parlant, sinó bàsicament perquè ells es creuen portadors de la veritat universal, i molt sovint sagrada, i qui no combregui amb els seus postulats és un enemic a ridiculitzar i a abatre. Allò que van portar a les Amèriques també ho pretenen per a les Espanyes.

Però alhora els catalans som presoners del nostre tarannà i idiosincràsia, allò d’encara prendrem mal, i per això abaixem el cap, i anem fent, sabent que no ens aprecien, que no ens respecten com som, com parlem, però no alcem mai la veu més del compte no fos cas que en sortim mal parats.

Precisament aquest bloqueig mental col·lectiu és el que vàrem aconseguir vèncer amb l’anomenat procés. Ens vàrem envalentir i vam plantar cara amb dignitat, civisme i moltes vegades amb humor, a tot un estat més poderós i desenfrenat, i a la seva gent, rabiosa contra nosaltres perquè ens havíem rebel·lat.

Inicialment, va ser un fins aquí hem arribat social que va passar després a la política, i com ja sabem que a Espanya això del diàleg és impossible, ens va dur a tots a un carreró sense sortida, sense tenir res preparat, bàsicament perquè no era la voluntat inicial, però el negacionisme i intransigència espanyol, sumat a la reacció visceral de la seva societat envers nosaltres, ens feia avançar cada cop un pas més, i el més important, cada dia s’hi unia més gent, cada cop érem més. Sí, així vàrem aconseguir eixamplar la base i il·lusionar-nos per un futur millor.

Tants érem que l’Estat va tenir por, i com que és un estat immadur, amb moltes mancances democràtiques, va començar a cometre errors, i varen ser precisament els errors de l’estat els que ens van donar veu al món, i com més en parlava el món, més veia l’estat que perdia el control i tornava a cometre més i majors errors.

Estratègicament, estàvem guanyant la partida, si més no, moltes jugades, i de sobte... un il·luminat celestial va creure que havíem de tornar a abaixar el cap, com sempre hem fet sense obtenir altra cosa que menyspreu, i seure a una tauleta a dialogar, dialogar amb aquells que no en saben ni volen, que només saben i volen sotmetre.

Com a català, partidari sempre del diàleg, entenc que era una possible sortida al carreró sense sortida al qual l’estat espanyol, incapaç d’oferir res més que l’assimilació o la destrucció, ens portava. Però llavors partíem d’una posició de força, la força de la gent mobilitzada. Mobilitzada per plantar cara, per continuar visualitzant a l’exterior les costures obertes de l’estat fallit que era, i és, Espanya, i això despertava simpatia al món, cosa ben diferent d’aprovació oficial a la nostra causa, ja que aquesta només pot venir per fets consumats.

El primer error de l’il·luminat va ser desmobilitzar-nos. Amb això van acabar els problemes per a Espanya i el president espanyol va poder treure pit davant de totes les cancelleries que apreuaven preocupades pel que estaven veient.

El segon error va ser creure que amb Espanya es pot dialogar, i no només això, sinó que es va voler fer una mostra de bona fe, afavorint governabilitat i pressupostos a canvi que, després, ens vulguin atendre perquè hem estat bons minyons.

El tercer error, voler apartar, carregar i destruir els que no creien en aquesta rendició i que, en canvi, pretenien iniciar una negociació partint d’una posició de força.

I, per últim, el quart error, ha estat voler enganyar els independentistes i vendre’ns victòries i avenços, quan s’ha demostrat que tot el que han intentat no ha funcionat. Pretenien fer-nos creure que primer calia eixamplar la base i la realitat és que aquesta base, que ja hi era i era majoria al Parlament, des que governen ells s’ha perdut.

Fa unes setmanes ho veia tot perdut. El retrocés al qual ens ha sotmès aquest il·luminat (al qual vaig arribar a plantejar-me votar) ha estat molt gran. Però ara, en veure tot el que està passant a Espanya, torno a tenir alguna esperança.

Personalment, jo era del parer que convenia forçar noves eleccions per tornar a sotmetre a estrès l’estat espanyol, per tal que tornin a obrir-se les costures que alguns dels nostres han volgut blanquejar, i amb això, obrir una nova oportunitat a curt termini de fugir d’aquest estat.

Ara, veient com estan reaccionant tots els poders i ombres de l’estat, així com la població espanyola, amb la investidura, amb l’amnistia i amb la tornada lliure del seu més gran enemic, i, a més a més, sabent que els vots independentistes són clau per a qualsevol llei que es vulgui tramitar, començo a pensar que els espanyols tornaran a cometre molts errors, i que aquests ens obriran noves oportunitats.

No caiguem en els errors passats, que aquests ens serveixin d’aprenentatges, utilitzem els errors que cometrà l’estat en els propers mesos per tornar a fer-lo caure com aquella estaca, i aquest cop, no tornem a fer el préssec i l’ajudem a aixecar-se, el proper cop, aprofitem-los per marxar al més aviat possible, que està podrit fins a l’arrel, com bé ens expressa el seu Rei (aquell que vaig arribar a identificar com a símbol d’unitat entre els espanyols) amb les imatges d’enfadat que ha volgut transmetre’ns.

El Jordi, aquell amic independentista que ell ja ho era quan jo encara no, es va comprar un dia una samarreta blanca on sortia un ninot rient i portant una estelada, on deia: “Espanyol, jo? No em facis riure.”