Tu i vós...

Aquests dos pronoms s’utilitzen molt sovint. El primer s’utilitza més ara que abans. El segon sembla obsolet, però en molts casos és una forma de respectar l’altre.

Jo als meus padrins els deia vós, als pares tu i ara encara a les persones ben grans les tracto de vós, com ara un oncle que és quasi centenari.

Vaig anar a l’Escola francesa i als mestres els deien “vous”, més tard al lycée i escoles superiors els professors ens tractaven a nosaltres de vós: “Vous Mademoiselle... vous Monsieur.” I encara continuen així.

Aquí, a Andorra, a l’Escola andorrana els alumnes tutegen els mestres i els criden pel seu nom: “Tu, Meri...” A França, en qualsevol lloc et tracten de vós i si algú li diu tu, la persona li contesta: “On n’a pas gardé les cochons ensemble.” Com a exemple, ara estic en un centre de reeducacióde la costa francesa i del metge als infermers, persones de neteja, els tracten a tots de vós. Abans vaig estar en un centre andorrà i del més alt al més baix et diuen “tu”.

La paraula vós s’utilitza a Andorra en actes institucionals, quan juren les autoritats comunals i generals: “Vós que heu estat elegit...”

A les sessions del Consell el més adequat fora tractar-se de vós, però sovint copiem els veïns del sud que diuen “vostè”. Jo vaig ser “Madame” durant 36 anys. Ara la major part dels alumnes em diuen: “Tu, Denisa.”

La Sra. Concepció Naudí, creadora de l’Escola francesa, el 1913 es va casar amb el Sr. Pla i sempre més va ser la Madama Pla, fins al final de la seva vida, la Madama va morir quasi centenària.

Un veí meu de cal Jarca que també va viure molts anys, sempre m’havia dit Denisa i quan vaig ser mestra em va dir: “Senyora Denisa.”

Al mossèn molts li diuen: “Tu, Ramon”, jo li dic: “Vós, mossèn.”

Als coprínceps se’ls ha de tractar de Sa Excel·lència. Jo al Copríncep episcopal li dic “Sr. Bisbe” i al Copríncep francès “Monsieur le president ou Monsieur le Coprince”.

Els espanyols encara utilitzen el prefix Don. A Canillo hi va haver un mestre que es feia dir “Don Lluís” i a una mestra que tenis quatre fills li deien “señorita”.

I per acabar voldria explicar un cas que em va passar quan tenia 20 anys. Estava a la Massana (venia d’Erts, on era mestra) i em va parar un cotxe de gran marca i ben plantat: “Nena, qui ets i on vas?” “Soc de Cal Puigcernal de Prats.” Doncs digues al teu pare que has baixat amb Don Joaquim de Riba de Cal Rossell d’Ordino. Devia conèixer el meu pare del Consell.

Tu o vós, tant hi fa, l’important és respectar les persones encara que no pensis com ho fan elles.