Nadal

Carrers i places guarnits arreu de les parròquies ho confirmen: ja és Nadal, a efectes pràctics, tot i que prosaics, si voleu; o comercials. Minoritzada la celebració religiosa, reclosos i reduïts en assistència actes centrals i massius, com ara la missa del Gall, queden tanmateix les mostres d’estimació, al si de la família o de les diverses i multiformes famílies.

Tot complint la dita, cada ovella va a la recerca del seu corral –els orígens i les generacions anteriors, si els conserva–. Perquè a més edat, el que creix és l’enyor dels que ja no hi són, ni tornarem a veure en persona. Taules cada vegada més buides, si és que arriben a parar-se. Això, si no es decideix localitzar l’àpat o àpats de celebració –si es vol i es pot celebrar– “a fora”, en un restaurant amb menú a mesura de la butxaca. I amb desplaçaments potser també llargs, per trobar paisatges, societats i llocs força diferents, o no tant, per interès cultural o de qualsevol altra mena.

Tot depèn del nombre i la cohesió que perdura entre propers/es. I de vegades és el grup sencer que es retroba. On viu habitualment una part, més o menys nombrosa, o al que seria un punt neutral, en allotjament turístic, tot i que la segona alternativa és més pròpia del Cap d’Any, com sabem molt bé en aquestes “valls neutres”.

I mentre tot això ens entretenia més o menys, el copríncep-bisbe torna a insinuar que aviat serà possible la despenalització de l’avortament també fronteres endins. “No abans del 2025”, segons es podia llegir aquesta setmana. Vol dir que bisbat –i Vaticà– preveuen una innovació radical de les seves doctrines? No ho sembla. Llavors?

Potser la clau –fem volar la imaginació– estaria més al nord, a Brussel·les. Potser el copríncep amb la seu a la Seu no s’estaria de complir el seu anunci que, amb interrupció voluntària de l’embaràs legalment consentida a la seva diòcesi-principat, ell deixaria automàticament de ser-ne el cap d’Estat. I aleshores?

Doncs el que caldria, i vindria, és un canvi profund de la Constitució, cap a un coprincipat diferent en un o dos dels titulars, amb el desequilibri i el trencament de l’asimetria que ens ha estat tan útil, el pas a una República, o en tot cas canviant el paraigua internacional del papat pel de l’associada Unió Europea.

Si la transformació seria factible, desitjada, fins i tot veritablement útil i favorable, són figues d’un altre paner. I objecte d’un referèndum. Potser d’un segon, a més del dictamen de la ciutadania sobre el tractat amb Europa, tan imprescindible com perillós per al que proposi del Govern. Ja va dir algú que els plebiscits, com les armes de foc, les carrega el diable.

En tot cas, sembla que 30 anys després, el col·lectiu nacional haurà de prendre una altra decisió transcendental sobre el futur general. Esperem que sigui amb prou elements de judici. I això vol dir sense propaganda enganyosa ni demagògia populista de fals patriotisme. Potser pensant que si no entrem al que diu Europa, Europa ens aixafarà caient-nos a sobre. Com? Potser l’experiència històrica més il·lustrativa i recent va ser el canvi legislatiu sobre el tràfic de tabac. L’hauria imposat el Consell sense les pressions evidents que es van rebre? Doncs això tenim a la vista. I segons sembla, abans que hagi passat un altre any.