Alice Guy, mare del cinema

L’any 1922 la francesa Alice Guy Blaché tornaria a París en divorciar-se del seu marit als Estats Units, moment en què abandonaria el cinema als 49 anys, després de ser l’única dona cineasta del món entre el 1896 i el 1906.

Aquesta dona excepcional naixia el 1873, ara fa 150 anys, a Saint-Mandé, a uns cinc quilòmetres del centre de París, sent la petita de cinc germans. Haver vist novament Armas de mujer, la pel·lícula de Mike Nichols del 1988,ambMelanie Griffith i Sigourney Weaver fent de perversa, he volgut parlar d’assoliments dels qualsdescaradament s’aprofiten uns altres. Sigui com sigui, la cinta de Mike Nichols m’ha portat a Alice Guy, que va patir l’ostracisme professional pel simple fet de ser dona. Encara avui per a molts cinèfilsés una perfecta desconeguda; jo mateix he de confessar queno sabia ni qui era aquesta directora revolucionària del cinema quearribaria a produir prop de milpel·lícules curtes i que es guanyaria la vida amb la seva feina, cosa gens habitual en aquells anys.

Soc molt aficionat a conèixer els orígens del cinema, amb aquells herois que treballaven amb eines força rudimentàries, però què, en pocs anys, convertirien el seu somni en el denominat Setè Art,una de les grans fites de la humanitat i que per a mi ha estat el millor vehicle cultural que he tingut des de petit,en particular visionant els grans clàssics. Alice Guy seria la primera persona que explicaria històries a través del llenguatge cinematogràfic, convertint-lo en un producte artístic de primer nivell, cosa que obriria el camí a una poderosa indústria que tindria el seu epicentre mundial a Hollywood. Dosgrans directors de referència com eren Sergei Eisenstein i Alfred Hitchcock tenien en molta consideració i en gran estima Alice Guy.

Avui havíem de parlar d’ella, que enrealitat es deia Alice Ida Antoniette Guy, considerada la primera cineasta de la història. Una dona, com he dit abans, menyspreada, i el més greu seria que els seus mèrits se’ls atribuirien una colla de voltors sense escrúpols que aconseguirien que l’Alice morís en l’anonimat més absolut. A part de caure en l’oblit, molts col·legues, inclòs el seu exmarit i l’empresari Leon Gaumont, van fer-se seves les pel·lícules i tot el que ella va arribar a produir. Aquest fenomen d’usurpació esbatejaria com l’efecte Matilde aplicat al món de la ciència. De treballs de dones brillants se n’apropiaven homes o s’adjudicaven a mascles pocavergonyes.Seria Matilde Joslyn Gage, una activista nord-americana, quiencunyaria el terme efecte Matildeel segle XIX per denunciar els prejudicis i el menyspreu contra les dones inquietes que feien coses significatives on només els homes eren els reconegutsoels reis del Mambo, com es diu vulgarment.

El 1907 escasaria amb l’operador de càmera britànic Herbert Blaché, que era encarregat de l’empresa de Leon Gaumont a Anglaterra i Alemanya. Un cop casats es traslladarien als Estats Units. Temporalment, l’Alice deixaria de treballar per dedicar-se a la família, amb dos fills; però s’avorriria i el 1910 fundaria la seva pròpia productora, Solax Company, amb seu a Nova York, que el 1913 es diria Blaché Features. Tot semblava anar de perles fins que el marit es va encapritxar d’una actriu i va demanar el divorci a l’Alice. Això obligaria la nostra protagonista a tornar a França l’any 1922; d’això l’any passat en va fer un segle.

Encara sort que l’any 1953 el govern francès li concediria la legió d’Honor iel 1957 la Cinemateca de París l’homenatjaria per haver estat la primera directora de cinema de la història. Sembla increïble, però cap periodista acudiria a l’acte; els mitjans de comunicació no es farien tampoc ressò de l’esdeveniment per restaurar el greuge. El 1964Alice tornaria als Estats Units per estar amb la seva filla Simone i aprofitar l’estada al país perreclamar l’autoria de la seva obra, gestions que no prosperarien perquè en aquells anys les pel·lícules eren propietat exclusiva de qui les finançava. Alice moriria el 1968 a 94 anys en una residència d’avís de New Jersey. Coneixent la sorprenent vida d’aquesta dona descomunal, no creieuque vivim en un món ple d’injustícies, farcit de desagraïts i aprofitats i amb menys memòria que un peix?