L'esquí d'abans

Ara que ha començat la temporada de neu, retorno per un moment a l’Andorra de la infància, quan l’hivern era sempre llarg i blanc, i on les primeres nevades, generalment, queien a principi de novembre. Bé, potser no sempre, però tot sovint a mitjan novembre el país ja era pintat de blanc.

Un matí et despertaves i veies el carrer i els camps nevats, la primera alegria de l’anunciat hivern que sempre semblava arribar d’hora, emportant-se els colors de la vall. I aquell dia anaves a l’escola pensant que aviat podries anar a esquiar.

Botes de cordills, esquís de fusta i fixacions amb puntera i cinta metàl·lica que t’agafava pel darrere. Més semblants als esquís de fons que als actuals d’esquí nòrdic. I amb tota probabilitat molt més difícils de dominar i de fer-los esquiar.

Nevava i de seguida volies esquiar encara que fos al costat de casa. Esquiàvem als prats, al carrer, a tot arreu. La neu era densa i blanca. No ens importava l’estat de la neu. Ens posàvem els esquís i baixàvem un tros de prat. Encara que fossin deu o vint metres de pendent.

Quan la temporada començava a les pistes, al Pas de la Casa, esquiàvem sense que la neu fos trepitjada, sense ratracs, o almenys jo no les recordo dels primers temps. Ens defensàvem amb ginys mecànics i sense ells. Podíem baixar des del port d’Envalira fins al refugi que hi havia al començament del port, una mica més amunt de Grau Roig.

Penso en l’època que hi havia un parell o tres de teleesquís, i com per les festes de Nadal i per Setmana Santa les cues per pujar amb els remuntadors eren llargues… La vida a les pistes d’esquí tenia un altre ritme i va ser un plaer poder gaudir-ho, amb una innocència avui en dia impossible.

Encara recordo el dia que vaig caure i em va quedar la mà amb la corretja del pal d’esquí enganxada al disc teleesquí i mentre era arrossegat sense poder alliberar-me mirava com el cable de retorn anava a cent metres d’altura i pensava el meu destí... per sort vaig desenganxar-me abans d’arribar a dalt (ignorava que hi havia un mecanisme que hauria aturat el giny).

Però és que esquiar era tota una aventura; pel fred, per la il·lusió i per les condicions. Algun cop he explicat que havíem baixat esquiant per la carretera fins a Canillo, una baixada totalment impensable avui en dia. Ja una mica més gran, a partir de quan estava intern en un col·legi a Barcelona, quan després de les esperades festes de Nadal s’acostaven els Reis, que ja tenien els noms dels pares, el desig més gran era que el dia 7 de gener fes una nevada d’aquelles que deixaven el país aïllat… que l’endemà no poguessin baixar a Barcelona. Cosa que mai es va arribar a produir... però jo sempre ho desitjava. Barcelona quedava en aquella època a molt lluny, molt lluny per carretera i molt lluny del nen que no volia marxar del país.