Transhumància i, ara sí, ramat de país

Aquest dimarts, a mercat a la Seu, trobo la Teresa Cairat i sortim a parlar de tradicions. En cinc minuts de conversa, allà sota els Escoberts, se’ns agavellen noms i topants ancorats en el temps. I ens mirem, sabent com les coses del passat ens han d’omplir moments del present si volem tenir present. A la mateixa hora, a milers de quilòmetres, allà baix a la punta d’Àfrica, a Kasane, ciutat de Botswana propera al punt de trobada, al cussol fronterer compartit amb Zàmbia, Zimbàbue i Namíbia, la delegació andorrana celebra la declaració de la Unesco d’inscriure la transhumància dels ramats com a Patrimoni cultural immaterial de la Humanitat. Andorra, com a Estat, hi és tingut en compte al costat d’Àustria, Grècia i Itàlia, que ja tenien reconeguda la transhumància, junt amb els que com Andorra hi són ara incorporats: Espanya (que ha passat al davant en la petició), França, Albània, Croàcia, Luxemburg i Romania. Ens en congratulem. Per molts anys, ministeri de Cultura!

Ara, amb el blat al sac, sense perdre el fil, a fer per mirar de complir i satisfer el prec de la Unesco: “Aplicar mesures de salvaguarda de la transhumància en estreta col·laboració amb els portadors de les tradicions.” I aquí és on entren en escena allò que dimarts amb la Teresa parlàvem de les tradicions, dels batecs ancestrals del passat que ens han de ser bons i servir per al present. La declaració de la Unesco ha de fer possible, perquè encara hi som a temps, de mantenir, de salvaguardar, de recuperar en justa mesura, la que correspon a les dimensions d’Andorra, la pràctica de la transhumància, portar els ramats d’una terra a altra per camins acostumats. Precisament la importància d’Andorra en el món ramader rau en les pastures d’estiu, en les bones pastures de la muntanya andorrana, destinació de tantes ovelles que hi paixien gustoses a milers, de sant Joan a sant Miquel, quan emprenien el camí de retorn cap a la plana, sigui cap a Espanya sigui cap a França. Aquells ramats de fora que pujaven a passar l’estiu a Andorra, al costat dels ramats andorrans i que junts anaven a passar l’hivern a terres baixes, han de tornar –amb l’excusa i la força de ser patrimoni cultural de la Humanitat– a ser realitat, en la mesura, repetim-ho, justa, compaginant-ho a la manera de fer actual d’Andorra, però s’han de tornar a veure.

Aquí fem acte de fe i sense més dilació traurem el santcristo gros perquè ens hi ajudi i direm en veu solem-ne i alta: Història de les pastures d’hivern. De les planes de l’Urgell a les campanyes de França. Agafeu aquest llibre de l’Albert Pujal, que avui pren encara més rellevància històrica, i navegueu amb els ramats i afigureu-vos com s’acarreren dos o tres mil caps –en serien prou i de sobres– des de Santa Coloma de dret cap a Andorra la Vella. Mireu com s’apropen per l’avinguda Príncep Benlloch i allà a l’Estela agafen Baixada delMolí per plantar-se a Tobira i cap a davant l’edifici de Govern, Prat de la Creu fins a la Rotonda i allà, per redoblar vistosament l’arribada, cap a esquerra i avinguda Meritxell amunt fins a la plaça Rebés, salutació de les autoritats comunals i nacionals i pel carrer doctor Vilanova, de nou agafar Prat de la Creu i fins a trobar l’avinguda Carlemany i amunt fins a l’església de les Escaldes i girar avinguda del Copríncep De Gaulle i avinguda del Pessebre (aquí escoltem les esquelles del ramat del Trenyella, del Tonet i de cal Guem menades cap al Pessebre vivent pel pastor de somnis Esteve Albert). Quin gust! I el trànsit tallat, i les escoles amb tot l’alumnat a peu de carrer, i les campanes al vol. Si ho fan a Madrid, des de fa 25 anys, de fer passar la ramada pel bell mig de la capital, com a signe de vitalitat de la transhumància, a Andorra també. A Madrid engeguen a la Casa de Campo, cap al Puente del Rey, catedral de la Almudena i calle Mayor, Puerta del Sol, plaza de Cibeles i plaza de Colón; tres hores circulant 1.100 ovelles i cabres, aclamades i estimades i altre cop des de Colón a la Casa de Campo tres hores més de retorn. Aquí tornem a treure el santcristo gros i diem: “Jesús, Suso Garzón!, un cuarto de siglo recorriendo las vías pecuarias; 750 años este 2023 de la creación del Concejo de la Mesta por Alfonso X el Sabio. Y tu sigues, sin parar. Nos vemos en Silos!”

Andorra ha d’aprofitar la declaració de la Unesco per muntar un ramat estatal d’ovelles, un ramat de país, amb la participació també dels comuns i amb els pagesos i ramaders d’Andorra al capdavant. Ho hem dit i insinuat altres vegades, però ara toca fer-ho realitat. I promoure la transhumància amb els països veïns, rebent-los a Sispony baixant de collada de Montaner i engalanant altre cop amb les ramades transhumants els estius de Casamanya, Comallempla, Cabús, Arcalís..., Bonaventura Adellach, Jaume Riba, hi sou, hi sou. Traurem per acabar de nou el santcristo gros i escoltarem el Pere Canturri explicant-nos, amb nom i cognoms, quantes ovelles aplegades dels ramats andorrans baixaven a passar l’hivern a Catalunya l’any 1716: “16.503 caps de llana repartits en sis ramats. Cada ramat anava conduït pels corresponents pastors. El primer, de Pere Mateu, per un majoral i onze pastors. El segon, de Magdalena Moles, per un majoral i tretze pastors. El tercer, de Joana Fiter, per un majoral i dotze pastors. El quart, d’Antoni Torres, per un majoral i onze pastors. El cinquè, del doctor Joan Guillemó Torres, per un majoral i dotze pastors, i el sisè, del doctor Guillem Areny i de Guillem Areny Teixidor, per dos majorals i vint-i-cinc pastors.”