Visita

Com a mínim en la parròquia de mida mitjana que és Encamp continua ben viva la tradició del “porta a porta”, la vista casa per casa i pis per pis als electors censats, per presentar candidats i programes, que és demanar el vot, indirectament i amb diplomàcia.

L’experiència acumulada, d’altra banda, es tradueix em fórmules de cortesia, de prudència: l’amfitrió o amfitriona convida a passar i a prendre quelcom als visitants; que refusen amb la màxima suavitat, es queden a la porta i escurcen al màxim el discurs, en preguntar si ja s’ha rebut el seu programa a la bústia, que ja ho saben, i recordant a quin càrrec aspira cadascú dels visitants, que presenten com si calgués, com si no fossin prou coneguts dels conveïns

Afegim a la brevetat l’oportunitat horària, en moments que pels costums saben fora dels temps d’àpats i de descans. I això sí, demanen qui els rep si té alguna pregunta, o algun suggeriment a fer per a la propera i imminent legislatura comunal. Tot i que així, de sobte i sense gaire temps per pensar, no hi ha gaire oportunitat per formular-les.

Usuari –o si voleu, afectat– relativament novell de la tradició, l’he rebuda per segona vegada en poc més d’un any, al caire dels calendaris electorals i cal dir que em feia una mica de por trobar-me davant d’uns pesats i/o pesades venedors/es de fum, presentadors/es de maquetes de castells en l’aire que acostumen a ser les promeses electorals. I no. El que han fet és demanar què voldria l’elector, per si existís una remota possibilitat de complaure’l.

I tot plegat ha estat molt bé, la prudència en horaris i durada de les visites, la renúncia a oferir hiperbòlics projectes i altres plantejaments impossibles de complir: en definitiva, el respecte a la privacitat i al seny del visitat/ada.

Si aquests són els paràmetres que es mantenen d’ara endavant i per sempre en l’esdevenidor, el “porta a porta” serà una tradició amable, fins i tot simpàtica, més enllà de la seva utilitat relativa per decantar un vot generalment decidit abans i ja immutable.

Una forma, sobretot, de sociabilització dintre d’un col·lectiu humà que no destaca per l’homogeneïtat, per moltes veus que diguin, i diuen, desitjar-la, però sense que s’apliquin mesures eficients i ben conegudes de tothom, per aconseguir-la.

I això sí, diumenge cal votar. Perquè –repetirem– és un dret, però a la vegada un deure ciutadà. I difícilment podrem dir que no podem donar suport a cap dels candidats, per manca de confiança derivada de la falta de coneixement sobre la persona que podem veure i contactar tan sovint com vulguem i sense anar gaire lluny a peu.

Potser algú o alguna trobi a faltar compensacions antigues com els esmorzars oferts pels comuns, o fins i tot la pesseta rosa del comú de Canillo. Semblen, però, rituals superats per l’evolució dels temps i que no milloren l’atractiu de les retrobades amb persones afins després de prou temps sense veure’s. Com a poc, des de la Fira d’Andorra la Vella, fa més o menys dos mesos.