Taüll, Erill, Roda i Urgell

Diumenge passat l’arquebisbe Joan-Enric celebrava missa a Santa Maria de Taüll, en commemoració dels 900 anys de la consagració de les esglésies de Taüll, Sant Climent, el 10 de desembre de 1123, i l’endemà, el dia 11, la de Santa Maria. Ho feia com a bisbe d’Urgell, allà als confins diocesans occidentals, això és, els ribagorçans i aranesos, com ho són per la banda oriental les terres cerdanes i les ribatanes, vall de Núria inclosa. El bisbat d’Urgell, el més gran en extensió de Catalunya, amb 7.630 quilòmetres quadrats i 408 parròquies, inclou des dels seus inicis la muntanya pirinenca, i amb els segles, s’hi afegirien les terres baixes. El bisbe Ermengol seria qui engrandiria el bisbat cap al sud. Ara fa mil anys del seu episcopat (1010-1035) i l’expansió cap a l’Urgell es calcula conclosa amb la conquesta de Guissona el 1024, això vol dir que l’any vinent ho celebrarem com cal. Però tornem ara a Taüll i anem enrere, fins al 1123, quan es van consagrar Sant Climent i Santa Maria, i hi trobem com a bisbe no el d’Urgell, sinó el de Roda, per tal com la vall de Boí, el vallis bovinus, ric ja en aquells temps en bestiar gros, era diòcesi de Roda d’Isàvena i qui consagrà a Taüll les seves dues esglésies que ens han arribat com a joia romànica, Sant Climent intacta en estructura i Santa Maria més transformada amb els segles d’afegitons, fou el bisbe de Roda, Ramon, una figura a l’altura de sant Ermengol que també seria fet sant. Sant Ramon de Roda moriria només tres anys després d’haver consagrat Sant Climent i Santa Maria de Taüll, tornant malalt de la campanya d’intent de conquesta de Granada amb el rei d’Aragó i de Pamplona Alfons el Batallador. El bisbe Ramon moria a Osca el 21 de juny de 1126 i fou enterrat a Roda el dia 26. Li succeí talment com el nostre bisbe Sal·la, que moria al castell de Gelida, just el primer castell cristià de la ratlla amb l’andalús, el 29 de setembre de 1010, tornant malferit de la campanya catalana de conquesta en aquest cas de Còrdova.

El 1123, un altre bisbe fet sant, Ot, moria a la Seu d’Urgell, el dia 7 de juliol. També aquest 2023 n’hem commemorat els 900 anys. El bisbe Ot moria sense haver vist satisfeta la seva reivindicació sobre la vall de Boí, de ser per a la diòcesi urgellesa. Sí que ho aconseguí el seu successor, el bisbe Pere Berenguer, quan el 2 de maig de 1140 pactaven ell i el bisbe Gaufred de Roda els límits entre els seus bisbats. El de Roda donava a Urgell la vall de Senyiu i la vall de Boí (les dues valls afrontades a banda i banda de la Noguera Ribagorçana) i les parròquies que tenia Roda i pertanyien als comtats de Pallars i d’Urgell. Amb aquesta convinença, el bisbat d’Urgell veuria com el ric valle de Bovino incrementava a ponent les seves possessions episcopals. I així com el bisbat d’Urgell ha seguit al llarg dels segles, el de Roda perdia el segle XIV la seu episcopal en benefici de la de Lleida. Avui en dia forma part del bisbat de Barbastre.

En la celebració, aquest desembre, dels 900 anys de les consagracions de les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, faríem un tort si al costat dels noms de Taüll, Roda i Urgell, no hi poséssim el d’Erill, el de la noble nissaga ribagorçana dels Erill, barons, que des de la seva lluminosa talaia del castell d’Erill, a l’actual poble deshabitat d’Erillcastell, van tenir la vall de Boí i ells foren en realitat els benefactors de les esglésies romàniques de la vall, incloses Sant Climent i Santa Maria i les pintures romàniques. Els Erill senyorejaren aquelles valls ribagorçanes entre mitjan segle X i començaments de segle XIV. El seu nom, potser massa avorat en la memòria històrica pels noms més nomenats de les dinasties comtals, mereix ser recordat i sovint dit en veu alta. Així ho fem i ho fan també els andorrans amb arrels a algun dels pobles de la vall de Boí, quan van per exemple a Durro o a Barruera des de la conca del Flamisell. Deixat Senterada enrere, enfilades i passades les sanitoses i altes encontrades de Perves i Viu de Llevata, quan de la mateixa carretera que mena al Pont de Suert, en tenir a les envistes allà al nord Erillcastell, se n’hi va la vista i d’una manera natural en diem el nom: Erillcastell. Mitja hora o tres quarts més tard, en ser a Erill la Vall, a la ribera, abans d’enfilar cap a Boí i Taüll, altre cop ens remou la memòria la nissaga dels Erill i hi tornem: Erill la Vall.

Quan en l’escaiença dels 900 anys de Sant Climent i Santa Maria de Taüll hi aneu a raure en visita complaent, recordeu aquests noms de Taüll, Erill, Roda i Urgell. Notareu una plenitud de fondària històrica i geogràfica que en certa manera va unida per simpatia i episcopat a les, també antigues en temps i solera històrica, valls andorranes.