Cita

Tots els andorrans i andorranes estem convocats avui a les urnes per participar en les eleccions comunals, per triar les persones de la parròquia que decidiran el que es farà –i el que no es farà– en els propers quatre anys.

Els programes s’han repartit sobradament –fins i tot sobrers, per a la gran quantitat de veïns que acostumen a no llegir-los– perquè és ben coneguda la credibilitat generalitzada dels projectes, ofertes –digueu-ne promeses– electorals.

Si fins i tot a les generals s’imposa la tria de les persones –sobretot de la persona que encapçala cada llista- en aquestes encara és més decisiva la persona cap de cartell que cap altre element que pugui decantar el vot. Més, com més curt cada cens electoral.

A univers més petit, més gran coneixement de virtuts i defectes d’elegibles pels electors. Fins i tot pot resultar definitiu el parentiu –freqüent–, l’amistat o la simpatia personal a l’hora de triar nom o noms de la papereta, per molt que el criteri no hauria de ser aquest, sinó l’eficiència i la vàlua objectives que s’atribueixen en cada cas.

El cònsol o cònsols repetidors ben segur que exhibiran cofois el que consideren grans èxits i realitzacions culminades durant el primer mandat. Els aspirants arribats des de l’oposició –o l’anonimat polític previ– acostumen a fer propostes més agosarades, sobretot si ja tenen coll avall –tot i que no ho puguin dir– que aquesta vegada no serà “la bona”.

En qualsevol cas, sembla necessari no deixar-se portar per la mandra, ni per la sensació que no cal anar fis al comú perquè tot està dat i beneït de bell antuvi. Per molt que sigui cert que la immensa majoria dels votants ja tenien decidit el suport a una llista concreta des del moment en què van aparèixer.

Si de cas, el factor principal que ha pogut fer canviar el criteri és el de les coalicions: veure els “seus” associats a uns indesitjats, tot i que sigui per la necessitat indefugible de l’aritmètica representativa, que dona directament la meitat de les cadires a la llista més votada, encara que sigui per una sola papereta. A la història ja n’hi ha un cas, com a mínim.

La llei vigent, amb la voluntat dels consellers de garantir majories estables, fa inviable cap coalició amb els resultats a la vista, i per això hi ha tants acords i pactes previs, perquè en aquestes valls és pràcticament impossible, inviable, qualsevol agrupament després que es conegui l’escrutini.

Per esmentar-ne un exemple: en cas de presència de tres llistes, si la més votada assoleix el 40% dels sufragis, obtindrà majoria sòlida i les altres dues opcions, per molt que reuneixin el 60% del suport directe, no hi tindran res a pelar, a diferència del que passa en altres indrets de l’entorn més proper, fronteres enfora.

És clar que encara sobta més que un sol vot pugui donar els dos representants de cada parròquia al Consell General. Desde l’oposició han reclamat, gairebé cada vegada, un canvi que faci la distribució més justa. Sembla, però, impossible; que ni ho han aconseguit, ni es farà realitat mai. Caldria una majora. I quina majoria canviarà la norma que li ha donada, i amb ella, el poder?

Però això no treu l’obligació moral de votar. Encara que sigui –valgui la personalització– perquè si tu no votes, un altre o altres votaran –i decidiran– per tu, i no necessàriament en el mateix sentit.